El PSOE, 20 anys sense líders ni projecte

La crisi sense precedents que viu el PSOE ha tornat a demostrar que l’únic autèntic líder del partit segueix sent Felipe González. Només ha calgut que l’expresident socialista donés el tret de sortida amb unes explosives declaracions perquè els llebrers, fins llavors amagats rere les fonts anònimes o els lloctinents pantalla, es llancessin a devorar la presa i intentessin enderrocar Pedro Sánchez.

Des que González es va retirar el 1997, el PSOE ha seguit un camí erràtic sense líder i sense projecte. Li va passar a Joaquín Almunia, que va perdre les eleccions del 2000 (majoria absoluta de José María Aznar) i va aconseguir 125 diputats, no només sense un competidor tan fort en el mateix espai com ara és Podem, sinó aliat amb la Izquierda Unida (IU) de Francisco Frutos. 

La candidatura d’Almunia ja va ser fruit d’una guerra interna, en la qual l’aparell del partit va aconseguir defenestrar Josep Borrell, que el 1998 s’havia imposat en les primeres primàries, amb un 55% dels vots, al secretari general successor de González. Certament, el PSOE va tornar a governar després dels vuit anys d’Aznar, però l’etapa de José Luis Rodríguez Zapatero en realitat va ser un accident. El seu triomf es va deure als errors del PP després del terrible atemptat d’Atocha i després va renovar el mandat el 2008 gràcies a la seva avançada gestió en el terreny dels drets socials i a la facilitat de repetir a la Moncloa fora que es cometin errors catastròfics. Però Zapatero mai va deixar de ser el que en el PP consideraven «un president accidental». Així li deien, en contrast amb els elogis que li han dedicat els últims dies per fustigar Sánchez. Veure-ho per creure-ho.

Alfredo Pérez Rubalcaba, possiblement el millor cap del PSOE després de Felipe González, va arribar tard al capdavant del partit perquè el seu moment ideal hauria sigut el que va ocupar Zapatero. Va obtenir 110 diputats el 2011, inici del declivi que Sánchez ha culminat amb els 90 escons del 2015 (22% dels vots) i els 85 del 2016 (22,6%). Entre Almunia i Sánchez el PSOE ha perdut 2,5 milions de vots, 12 punts percentuals i 40 diputats en 16 anys, amb el parèntesi de Zapatero (164 i 169 escons el 2004 i el 2008, amb percentatges del 42,5% i del 43,8%, respectivament).

Els titubejos del PSOE no només afecten el vessant ideològic, des de la incoherència del pacte d’Almunia amb IU fins a la falta d’un projecte autònom socialdemòcrata que es diferenciï del neoliberalisme i corregeixi els excessos de la globalització. També afecten la política territorial. Des de l’anomenat pacte del Betis del congrés de Suresnes (1974), el socialisme andalús sempre ha governat el partit o ha controlat els seus dirigents fins al punt que el PSOE ha anat perdent força en federacions o partits germans com Madrid, Comunitat Valenciana, Euskadi i Catalunya per quedar pràcticament reduït a una mena de Partit Nacionalista Andalús que mana des del 1982.

 A Madrid va perdre l’hegemonia a principis dels anys 90, en una federació en guerra interna permanent des de l’època d’Alonso Puerta (1979) fins a la de Tomás Gómez, enderrocat el 2015. A València, la timidesa davant el blaverisme i el PP va provocar la caiguda de Joan Lerma el 1995 i 20 anys de derrotes, i a Euskadi el PSOE ha arribat al seu terra amb 9 diputats quan el 2009 en tenia 25. A Catalunya, en fi, el procés sobiranista ha reduït el PSC a tercera o quarta força al Parlament mentre que el graner que el 2008 va aportar 25 escons a la victòria de Zapatero s’ha buidat de tal manera que només va contribuir amb 7 en les últimes eleccions generals.

Indecisions del partit

Notícies relacionades

Seguiment de la guerra interna al PSOE: en directe

Josep Borrell: "El líder del PSOE no pot ser un home de palla"

Aquest retrocés es deu en part a les indecisions del PSOE a l’afrontar el problema territorial (ha passat a tercera força també a l’altra nacionalitat històrica, Galícia). De la tímida Declaració de Santillana del Mar (2003), en la qual Zapatero i un aleshores en voga Pasqual Maragall van arrossegar el PSOE a acceptar un nou Estatut per a Catalunya, es va passar a la més avançada a la via federalista Declaració de Granada (2013), cuinada per Rubalcaba, Miquel Iceta i Pere Navarro. L’aposta federal del PSOE, però, sempre ha fetv la impressió que se la creien els socialistes catalans i alguns més, però no els barons que ara s’han rebel·lat contra Sánchez.

A l’escepticisme hi contribueix l’actuació en aquesta última crisi de Rodríguez Zapatero. ¿Com s’entén que el dirigent que defensava l’Espanya plurinacional i va pactar amb ERC s’alineï ara amb Susana Díaz, que representa tot al contrari?