LA LLUITA CONTRA L'OBLIT

Només Cambodja té més fosses comunes que Espanya

En els últims 15 anys se n'han obert 350 de les 2.382 registrades

"El temps corre en contra nostra", reconeix el forense Paco Etxeberria

rpascual8364031 13 06 08  treballs d  exhumaci   de la fossa de gu160408193041

rpascual8364031 13 06 08 treballs d exhumaci de la fossa de gu160408193041 / MARC VILA

3
Es llegeix en minuts
Roger Pascual
Roger Pascual

Periodista

Especialista en futbol, bàsquet, handbol

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Compromís ha presentat més de 2.000 preguntes al Senat, una per cadascuna de les 2.382 fosses comunes identificades pel Ministeri de Justícia. Espanya és el segon país del món amb més fosses comunes, només superat per Cambodja. Paco Etxeberria ha estat en moltes de les 350 exhumacions que s’han practicat des del 2000 i en les quals s’han localitzat més de 8.500 persones assassinades. Aquest veterà forense presideix la Societat de Ciències Aranzadi, que ha dut a terme una tasca tan gran que en els últims 15 anys ha situat el País Basc com la comunitat que més ha apostat per la memòria històrica. 

 «Hi ha regions que sí que han reglamentat aquesta qüestió, han impulsat iniciatives i han posat en marxa equips de memòria històrica, en general, i exhumacions, en particular, i altres, en canvi, que no han fet absolutament res». En el temps que Catalunya ha obert quatre fosses comunes, Euskadi ha fet un treball ingent en exhumacions i recopilació de centenars de testimonis. «A Euskadi s’està fent el que és tècnicament i humanament possible perquè en aquest assumpte de la memòria històrica de les fosses no tot és viable. Aquest tema també té limitacions que s’han de reconèixer per no crear falses expectatives», adverteix.

I és que, encara que hi hagués voluntat política i recursos suficients per intentar trobar les restes de totes les víctimes, en alguns casos ja seria impossible. «Quan es diu que hi ha 120.000 persones desaparegudes en un context de vulneració de drets, cal saber que no les podrem trobar totes. Perquè algunes de les fosses ja es van obrir temps enrere, després de la mort de Franco. Altres estan en cunetes de carreteres que s’han eixamplat, als afores d’alguns pobles que avui dia són llocs urbanitzats, en indrets de cementiris que han sigut reutilitzats... El temps corre en contra nostra tant pel que fa al tema de les exhumacions com al de la recopilació de testimonis dels protagonistes». Juntament amb la importància de donar repòs als morts perquè els vius puguin descansar en pau, Etxeberria defensa que la feina d’obrir fosses també ha servit per anar obrint de mica en mica consciències. Per recuperar un debat que es va escamotejar amb la transició. Aquest és el gran encert, segons el seu parer, de la llei de memòria històrica del 2007. «Això segueix creixent i no es pot aturar. I d’això se n’han adonat algunes formacions polítiques que ara ho han incorporat al seu propi discurs. I benvingut sigui, perquè aleshores deixarem de sentir referències al Congrés al règim anterior. ¿Com que el règim anterior? La dic-ta-du-ra feixista de Franco. I això ho estan liderant persones que ja no tenen la por que en el seu moment van tenir els nostres pares». 

La seva experiència refuta aquells que asseguren que la memòria històrica únicament obre ferides o que és un embolic. «Un vicerector dient que això és un embolic, aquest és l’èxit del franquisme. Això és un disbarat perquè està demostrat científicament pels antropòlegs que 

El País Basc,  la comunitat que més s'ha implicat en les exhumacions

Notícies relacionades

és exactament el contrari –sentencia–. El que estem fent eixampla el discurs dels drets humans i consolida els valors democràtics. No és perquè la gent agafi l’escopeta i dispari quatre trets. En les exhumacions en què jo he estat, en les quals s’han recuperat milers de cossos, el més gruixut que li he sentit dir a un familiar és: ‘Quina injustícia’. La que ja sabien en la família i que queda acreditada». Una exhumació és un ritual social perquè la societat tingui l’ocasió de poder integrar una part de la seva història tancada en fals. «Perquè una veïna li pugui dir a una altra: ‘Mari Carmen, no t’ho he dit mai, però crec que la vostra mare va tenir molt de mèrit al tirar-vos endavant després que assassinessin el teu pare’. Aquesta frase val molt més que un certificat que t’enviïn des d’un ministeri o que uns diners que et donin», conclou.

I