Baltasar Garzón: "Hi ha un gran cinisme oficial amb el franquisme"

Atrevir-se a investigar els crims del franquisme, i obrir així la porta a la persecució dels que se’n van beneficiar, va ser per a Baltasar Garzón la forma de començar-se a cavar la tomba de la carrera judicial. Però l’exmagistrat segueix treballant perquè existeixi una comissió de la veritat.

–¿És normal que dones de 88 anys viatgin a l’Argentina a buscar justícia? 

–No és normal, és vergonyós la denegació de justícia a les víctimes perquè no hi ha raó perquè Espanya no pugui atendre aquestes investigacions. És cert que es va tancar la que jo vaig obrir, el Suprem va dir que no hi havia possibilitat d’investigar aquí, però ningú dóna opcions ni vies perquè les víctimes puguin veure satisfet el seu dret a la reparació. Hi ha un abandonament, un desemparament total des de la justícia. I quan s’obre un procés a l’Argentina, el Ministeri de Justícia impedeix la col·laboració. No hi ha opcions d’investigació penal a Espanya ni acord sobre una comissió de la veritat, iniciativa que demanem diverses organitzacions.

–El forense Paco Etxeberria diu que la comissió de la veritat, lluny de reobrir ferides, ajudaria a tancar-les. 

–És evident. Perquè una situació se superi primer ha de ser analitzada i acceptada. A Espanya s’ha donat per fet que després de la mort del dictador aquí hi havia una reconciliació i un perdó oficial, diguem-ne que per decisió política. El mínim és una comissió de la veritat. Ja que el dret a la justícia s’ha tancat, no podem parlar de reparació perquè ni tan sols l’econòmica ha sigut possible i no hi ha garanties de no repetició perquè ni tan sols hi ha hagut el primer dret bàsic: el dret a la veritat. És terrible que obliguem tota la societat, per por que es reobrin ferides, a no tancar-les. No es trencarà la societat espanyola per una comissió de la veritat. Encara hi ha arxius secrets relacionats amb la guerra i la postguerra. Això és inacceptable quan tenim resolucions del Consell d’Europa que obliguen a investigar, del Comitè de Drets Humans de l’ONU... Tots els organismes internacionals diuen el mateix. El dret a la veritat és bàsic per tancar una etapa de dolor i desemparament.

–¿Com pot ser que Espanya ignori les reclamacions de l’ONU? 

–Perquè aquí hi ha un gran cinisme oficial amb el franquisme. No diré que estigui viu en algunes seus oficials de formacions polítiques, però hi ha un component d’intransigència gran, de pervivència d’aquells plantejaments, de negar que aquí hi ha hagut una greu injustícia i un desemparament absolut de les víctimes. No es reconeix ni tan sols que hi ha hagut aquesta omissió. No hi ha justificació, més enllà de l’arbitrarietat de qui considera que el que va passar a partir del 36 va ser bo. És inacceptable que el 2012 haguessin de comparèixer de testimonis en el judici contra mi perquè, 70 anys després, un tribunal sentís el seu relat de privació de drets sistemàtica.

–¿A què atribueix la seva persecució? 

–Quan es va obrir el cas, era obvi que acabaria en absolució. Tot el tema del franquisme no ha sigut superat. No s’assumeix que aquí, desgraciadament, hi ha hagut un silenci que pesa com una llosa en l’àmbit de la justícia i que hi ha una reserva permanent sobre aquest àmbit. Amb el meu cas es va voler deixar clar allò «que no els passi pel cap obrir aquest tema». No hi pot haver cap altra explicació perquè una decisió del Suprem podria haver donat vies alternatives a les víctimes, però des de llavors no n’hi ha hagut ni una possibilitat. 

–José Antonio Martín Pallín, exmagistrat emèrit del Suprem, atribueix a María Teresa Fernández de la Vega voler «acabar amb les garzonades». ¿Hi va haver pressions polítiques? 

–Ho desconec, però si intentar reparar les víctimes del franquisme en un context de crims de lesa humanitat és una garzonada, tant de bo n’hi hagués moltes més perquè la impunitat seria menor. No seria tan garzonada si tenim en compte que totes les resolucions internacionals van en aquesta direcció. Més que pressions hi va haver conseqüències. L’obertura d’aquest procés i la del cas Gürtel va tenir un efecte immediat. Vaig passar a ser material rebutjable, em vaig forjar el començament del final de la meva carrera com a jutge. Va servir d’excusa per no abordar aquests temes. ¿En quin país vivim?

–Després de la seva inhabilitació, ¿creu que està tancada la porta de la justícia a Espanya? 

–No, seguirem lluitant, treballem en iniciatives dins i fora, com ara recollir firmes per a una ILP o una plataforma contra la impunitat. És penós que quan es parla de víctimes del terrorisme no es parli de les del terrorisme franquista i que s’hagi abandonat el tema de la memòria històrica. Hi havia diners per a altres coses menys lícites i no n’hi havia per a la memòria. S’ha d’acabar amb la impunitat de 40 anys de dictadura. 

–Espanya és el segon país amb més fosses per obrir darrere Cambodja.

–Això diu molt de la insensibilitat per part de les institucions durant gairebé 40 anys de democràcia. Es va voler girar full sense haver-lo llegit. Es van viure moments complicats en la transició amb el cop d’Estat, però avui no té sentit aquesta inacció. I que quan hi ha un indici, com el 2007, es posin tants impediments com si la reparació a les víctimes obrís tots els inferns. Hi ha molts exemples en nombrosos països que demostren que això no és així. La diferència és que en altres hi ha un plantejament lògic i racional i aquí no ha interessat mai. És una demanda que seguim fent als partits, és el moment.

Notícies relacionades

La memòria històrica, a la cuneta

Només Cambodja té més fosses comunes que Espanya

–¿Per què a Alemanya és impensable una fundació dedicada a Adolf Hitler i finançada amb diners públics, com passa aquí amb Franco? 

–A Alemanya s’ha fet memòria perquè no torni a passar i en canvi a Espanya no hi ha hagut consciència del que va suposar. Aquells 40 anys de dictadura van donar per canviar moltes ments i voluntats. Fins que l’exaltació del franquisme no sigui un delicte, no estarem en equilibri amb Europa. Aquí s’estableix el delicte d’exaltació del nazisme i antisemita, i quan es tracta del franquisme és un tema menor.