Catalunya passa una altra pantalla

Duran és l'última víctima del procés mentre s'obren pas nous lideratges

Catalunya passa una altra pantalla
2
Es llegeix en minuts
Neus Tomàs
Neus Tomàs

Periodista

ver +

L'11 de juny del 2014, Pere Navarro anunciava la dimissió com a líder del PSC. Va ser la primera ‘víctima’ del procés. A partir d'aquí en van caure més. Joan Herrera (ICV) va abandonar la primera línia i té previst dedicar-se a l'advocacia. Alicia Sánchez-Camacho, esquitxada pel ‘cas Camarga’ i amb unes expectatives electorals pèssimes, no va repetir com a candidata del PPC a les autonòmiques i ha iniciat una nova vida a Madrid (molt ben remunerada com a secretària de la Mesa del Congrés). L'etapa d'Antonio Baños en la política, amb el propòsit de treballar com a cap de files de la CUP al Parlament, per accelerar el trànsit cap a la independència, ha sigut tan curta com traumàtica. Com a colofó (i quin colofó) en una setmana han presentat la seva renúncia Artur Mas i Josep Antoni Duran Lleida. Al primer li agradaria tornar, el segon se'n va de veritat. Ironies del destí, qui els havia de dir, a ells i a nosaltres, que Mas i Duran acabarien tirant la tovallola la mateixa setmana.

En argot sobiranista, Catalunya ha saltat de pantalla, i han emergit nous lideratges. D'entrada, el del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que haurà de fer-se valer tenint en compte la llarga ombra de Mas i la no menys allargada d'Oriol Junqueras, que té la vicepresidència com a plataforma electoral, i ho sap.     

Puigdemont  haurà de fer-se valer entre la llarga ombra d'Artur Mas i la no menys allargada d'Oriol Junqueras

Al front de les esquerres, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha aconseguit convertir-se en un referent fins al punt que el seu cognom ha donat nom a un moviment: el ‘colauisme’. Ideològicament situada als seus antípodes, una altra dona, Inés Arrimadas (Ciutadans), haurà de demostrar si, més enllà del càrrec, exerceix realment de cap de l'oposició al Parlament. I caldrà estar atents a Anna Gabriel, que tot i els intents de Convergència per apartar-la, serà un dels referents de la CUP a la Cambra catalana.

¿REFORMA CONSTITUCIONAL O CARTA MAGNA PRÒPIA?

Notícies relacionades

El primer repte del nou Govern és garantir la cohesió interna. Els seus integrants confien que l'escarment del tripartit serveixi de vacuna, i tant a CDC com a ERC esperen que la figura de Puigdemont ajudi a aplacar les desavinences. Almenys, no existeix la desconfiança reconeguda entre Junqueras i Mas. El tarannà de Neus Munté i Raül Romeva també pot contribuir a la pau interna. Per si un cas, el president en la seva primera reunió els va recordar que les deliberacions del Consell Executiu són secretes i que confia en la lleialtat de tots els seus consellers.

Puigdemont, home de discursos breus, ha enviat un missatge clar: vol la independència però sap que encara no està al seu abast. I per aconseguir-la aspira a convèncer votants situats en el flanc de l'esquerra. Si el nou inquilí de La Moncloa és Pedro Sánchez -amb col·laboració de C's i Podem-, el conflicte pot perdre tensió. És clar que d'aquí a solucionar-lo hi ha un bon tros. Tant si és una reforma constitucional (que ha de comptar amb el suport del PP) com una Constitució catalana, l'última paraula serà dels electors.