Monarquia Els ecos que convé escoltar

Alguns encara veuen la història com el regne de la política i de les classes dirigents, un relat de les accions i aspiracions dels notables inextricablement unit als fets militars i polítics. El poble, les classes socials, la cultura popular tenen un interès històric secundari. Només el món de les elits, dels que prenen decisions, formulen i executen la política, constitueix un assumpte legítim d’estudi.

I encara que la democratització i el sorgiment de la societat de masses ens van obligar als historiadors a canviar els nostres discursos i objectes d’estudi, el que es manté en molts mitjans de comunicació i en llibres de text difosos als centres d’ensenyament és la tradició secular d’història política, concebuda com una narració dels esdeveniments vinculats al nucli de tot allò polític-diplomàtic-militar. El codi d’opinions que es difonen sobre la monarquia de Joan Carles I, una espècie de registre de veritats gairebé inalterable, n’és una bona prova. La història d’Espanya dels últims dos segles, no obstant, anima a endinsar-se per altres territoris.

Entre el final del regnat de Carles IV, el 1808, i el començament del d’Alfons XII, el 1875, Espanya va passar per diferents classes de revoltes populars, revolucions, guerres civils, pronunciaments militars i fins i tot 11 mesos de República. Pel camí es van quedar diverses constitucions promulgades i abolides i es va resoldre, amb sonats conflictes, avanços i retrocessos, la pugna entre el model polític i social de l’Antic Règim i el del liberalisme. De tot això en va sortir un ordre liberal caracteritzat per una barreja de modernització i endarreriment polític, d’intents d’atorgar sobirania a la nació amb altres d’autoritaris, i un Estat centralista amb un paper fonamental de l’Exèrcit.

La crònica de la monarquia borbònica que va restaurar el pronunciament de Martínez Campos a Sagunt, el 29 de desembre de 1874, i que va caure el 14 d’abril de 1931, és fonamental per entendre la persistència d’alguns valors tradicionals a Espanya i per explicar el pobre bagatge democràtic que la dreta i la monarquia de Joan Carles podien exhibir en el moment de la mort de Franco, després de 40 anys de dictadura.

Quan Alfons XIII va néixer, el 1886, Espanya era un vell imperi en hores baixes. A l’accedir al tron la primavera del 1902, acabava de perdre Cuba, les Filipines i Puerto Rico, i aquell Desastre de 1898, com es va anomenar l’enfonsament definitiu de l’imperi, la pèrdua de les últimes colònies, va incrementar el pessimisme entre els contemporanis, encara que el debat sobre com regenerar la nació també va obrir nous camins per a la democratització de les institucions polítiques i de la societat.

Van ser dècades, les de finals del segle XIX i començaments del XX, de falsejament electoral, de compra de vots i tupinades, amb xarxes teixides pels amics polítics i un Parlament allunyat del principi de sobirania nacional. Era un sistema en què s’alternaven al poder dos partits de notables, liberals i conservadors, que controlaven l’administració a través d’un entramat polític basat en el caciquisme, el patronatge, un model clientelar que llavors també estava vigent en altres països de l’àmbit mediterrani com Itàlia o Portugal.

El repte per a Alfons XIII i per a les elits polítiques era emprendre una reforma del sistema polític des de dalt, per evitar la revolució des de baix, que ampliés les bases socials sense posar en perill el seu domini. La història política del regnat d’Alfons XIII és la crònica d’aquell fracàs. El rei va intervenir en política i va intentar utilitzar al seu gust la divisió interna de liberals i conservadors, amb faccions, clienteles i cacicats enfrontats pel repartiment del poder. Per un altre costat, als problemes heretats del segle XIX, com el clericalisme o el militarisme, se n’hi van afegir altres de nous com la guerra del Marroc, el nacionalisme català, l’aparició d’un republicanisme més radical o el creixement del moviment obrer organitzat.

Entre el 1900 i el 1930, Espanya va viure un període de notable modernització i creixement econòmic. La societat que va aparèixer com a conseqüència d’aquells canvis també era diversa i complexa. A la cúspide hi havia les bones famílies de la burgesia, que controlaven per mitjà de la banca les grans indústries i influïen en la política econòmica dels governs del regnat d’Alfons XIII, i l’oligarquia rural, una nova classe de propietaris rurals, grans terratinents al sud, que havien adquirit terra a partir de les desamortitzacions decimonòniques. Un bloc social dominant al qual també pertanyien els hereus dels antics estaments privilegiats, l’aristocràcia i l’Església catòlica. I d’aquest bloc procedien la majoria dels governants d’un sistema polític davant del qual va germinar la llavor republicana, anarquista i socialista, sembrada ja en les últimes dècades del segle XIX.

El sistema polític que presidia Alfons XIII no va poder o no va saber eixamplar la seva base, canalitzar a través del Parlament els diversos interessos d’aquelles classes socials sortides de la industrialització, la modernització i el creixement urbà. El poble, les classes treballadores, amb les seves organitzacions, accions col·lectives i mobilitzacions, van aparèixer a l’escenari públic i van demanar persistentment que no se’ls exclogués del sistema polític. El que al principi no passava de ser un llunyà eco, va culminar l’abril de 1931 en la caiguda de la cúspide d’aquest sistema.

Abans, el rei i els militars havien intentat evitar-ho, amb una dictadura implantada pel general Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923, però quan aquell dictador va caure, el 26 de gener de 1930, abandonat pel rei, l’hostilitat davant la monarquia es va estendre com un huracà imparable per mítings i manifestacions per tot Espanya. «La Monarquia s’havia suïcidat», va declarar Miguel Maura, el fill d’Antonio Maura, antic líder conservador, i per això ell i altres il·lustres monàrquics van decidir al llarg de 1930 incorporar-se a la República. Perquè era millor defensar dintre d’una República «els principis conservadors legítims», que deixar el camp lliure als partits d’esquerra i a les organitzacions obreres.

Una tempesta que no va passar

La jornada del 12 d’abril de 1931 es va convertir en un plebiscit entre Monarquia o República. «Les eleccions celebrades aquest diumenge em revelen clarament que no tinc avui l’amor del meu poble», va deixar escrit Alfons XIII en la nota amb què s’acomiadava dels espanyols, abans d’abandonar el Palau Reial la nit del dimarts 14 d’abril de 1931. Quan va arribar a París, va declarar que la República era «una tempesta que passarà ràpidament». Va trigar a passar més del que Alfons XIII pensava, o desitjava. Més de cinc anys va durar aquella República en pau, abans que una sublevació militar i una guerra la destruïssin per les armes.

Des de l’exili, Alfons XIII va afavorir des del principi la causa dels militars sublevats –«el seu primer soldat sóc jo», li va dir als generals Mola i Franco– i va donar 10 milions de dòlars, una part dels diners que havia aconseguit transferir a l’estranger després de la seva caiguda. I el seu fill Joan de Borbó no va poder complir el seu ferm desig de lluitar al costat dels rebels. Primer ho va impedir Mola, quan, procedent de Cannes, es va presentar a Burgos, a penes 15 dies després de la sublevació militar, per incorporar-se al front. I després Franco, que no li va permetre servir com a voluntari al cuirassat Baleares, perquè, segons es va encarregar de divulgar convenientment la propaganda, aquella sàvia decisió del Generalísimo va impedir que l’hereu del tron quedés compromès per haver lluitat en un dels bàndols en la guerra.

En realitat, des de la llei de successió del cap de l’Estat, aprovada per les Corts franquistes el 31 de maig de 1947, Espanya es va convertir en un regne sense rei, dominat per un Caudillo «por la gracia de Dios» que no va mostrar cap interès a cedir a ningú la imatge de salvador i redemptor que l’equiparava als sants més grans de la història. I quan va nomenar successor, ho va fer obligat per l’edat i la decadència física.

A finals dels anys 60, Franco ja havia començat a mostrar clars símptomes d’envelliment, agreujats per la malaltia de Parkinson. Davant d’aquest panorama, Carrero Blanco, que havia substituït el setembre de 1967 el general Muñoz Grandes com a vicepresident del Govern, va accelerar el seu pla de lligar la institucionalització de la dictadura amb la designació per Franco d’un successor a títol de rei.

Des de començaments dels anys 60, i després d’haver suportat múltiples pressions perquè designés Don Joan, pare de Joan Carles, Franco l’havia descartat com a successor, així com qualsevol membre de la dinastia carlista. Va ser Carrero Blanco qui, sobretot a partir del gener de 1968 –quan Joan Carles va fer 30 anys, edat establerta per poder regnar per la llei de successió de la suprema autoritat de l’Estat del 1947–, va convèncer Franco perquè prengués la decisió de nomenar el «príncep d’Espanya» com el seu successor, al capdavant d’una «monarquia del Movimiento Nacional, continuadora perenne dels seus principis i institucions».

El 21 de juliol de 1969 Franco va presentar Joan Carles com a successor davant el Consell del Regne i l’endemà a les Corts, que van acceptar la proposta del dictador per 491 vots afirmatius, 19 de negatius i 9 abstencions. El 23 de juliol el príncep va jurar «lleialtat a la seva Excel·lència el Cap de l’Estat i fidelitat als Principios del Movimiento i les Leyes Fundamentales». El nomenament responia per fi a la pregunta de «després de Franco, ¿qui?» i semblava assegurar una continuïtat dels principis i institucions de la dictadura.

Desbandada de reformistes

Quan Franco va morir, el 20 de novembre de 1975, la seva dictadura s’ensorrava. La desbandada dels anomenats reformistes o aperturistes a la recerca d’una nova identitat política ja era general. Molts franquistes de sempre, poderosos o no, es van convertir de la nit al dia en demòcrates de tota la vida. Era improbable que el franquisme continués sense Franco, però Arias Navarro i el seu Govern mantenien intacte l’aparell repressiu i tenien a la seva disposició l’Exèrcit sortit de la guerra, educat en la dictadura i fidel a Franco. Aquell equilibri «desigual i inevitable» entre el llegat autoritari del franquisme i les aspiracions democràtiques va emmarcar els primers anys de la transició.

Dos dies després, a les 12 hores i 35 minuts, els acords de l’himne nacional van anunciar l’entrada del príncep Joan Carles de Borbó i Borbó, vestit amb l’uniforme de capità general, a l’hemicicle de les Corts franquistes. El president de les Corts i dels Consells del Regne i de Regència, Rodríguez de Valcárcel, va procedir a prendre jurament al nou rei segons el que disposava la llei de successió del 1947: «Juro per Déu i sobre els Evangelis complir i fer complir les Leyes Fundamentales del Reino i guardar lleialtat als principis que informen el Movimiento Nacional».

Al discurs que va seguir, de només 12 minuts, Joan Carles I va recordar amb respecte i gratitud la figura de Franco, va manifestar el seu desig d’aconseguir un «efectiu consens de concòrdia nacional» i els aplaudiments més llargs els va obtenir, després d’invocar el bon nom de la seva família i la tradició monàrquica al servei d’Espanya, quan va recordar la lluita «per restaurar la integritat territorial de la nostra terra pàtria».

Mites duradors

La «nova etapa en la història d’Espanya» que va anunciar llavors va trigar bastant temps a avançar. Les primeres eleccions democràtiques van arribar més d’un any i mig després, el 15 de juny de 1977, i la Constitució va haver d’esperar fins al desembre de 1978, més de tres anys després de la mort de Franco. Al nou Rei se’l va protegir davant les crítiques i el debat públic. L’èxit de la transició a la democràcia gràcies a haver-la conduït tan bé, al pilot del canvi, sempre es va posar en contrast amb la mala reputació de la República, la causa de tots els conflictes que havien portat fins a la guerra civil, una operació de propaganda i de consolidació de mites que ha estat capaç de sobreviure, sense grans canvis, durant més de tres dècades de democràcia.

El 22 de novembre de 1975, quan el príncep Joan Carles de Borbó i Borbó es va convertir en Joan Carles I,

no hi havia cap guió escrit, cap camí fixat per endavant per passar d’una dictadura de 40 anys a una democràcia. Les coses van evolucionar en aquesta direcció, però podrien haver-ho fet de manera molt diferent perquè va ser un procés incert i conflictiu, producte d’un pacte dels sectors que provenien de la dictadura amb els polítics de l’oposició, però també de les coaccions i amenaces dels poders fàctics –amb un Exèrcit, gairebé sense excepcions, profundament franquista– i de la pressió exercida pels moviments socials des de baix.

Notícies relacionades

Mas va ser el primer espiat amb Pegasus a Espanya, segons Citizen Lab

Sáenz de Santamaría nega l’existència d’una ‘policia patriòtica’

Han passat més de tres dècades de democràcia i una bona part de la classe política –i dels mitjans de comunicació que la recolzen– no volen emprendre canvis i reformes que millorin la qualitat de la democràcia, reforcin la participació ciutadana i obrin un debat sobre els usos i excessos del poder.

Fa temps que molts historiadors van començar a reclamar una història que deixés de concentrar-se en les vides i accions dels dirigents i prestés atenció, per contra, a amplis segments de la població i a les condicions de vida sota les quals vivien. D’aquesta manera, al desplaçar el focus d’interès des de les elits a les vides, accions i experiències de la majoria de la població, l’estudi del passat es va democratitzar. No hi havia res escrit el 1975 i no hi ha res escrit ara, després de l’abdicació de Joan Carles I. I la història mai es repeteix, però convé escoltar els seus ecos.