«Només vull la veritat»

Ahmed Tommouhi està assegut a l'alfombra del menjador de la bonica casa del seu fill i branda un matamosques de tota la vida. No hi ha mosques a la tardor. Però amb l'estri s'espolsa els mals records, perquè la pena no hi ha qui l'hi tregui de sobre. Ni tan sols amb un matamosques.

Fa 22 anys que ni veu, ni abraça, ni besa la seva dona, ni el seu pare. No va poder enterrar la seva mare, que va morir amb la vergonya i la pena que el seu fill hagués estat empresonat a Espanya per un dels delictes més repulsius i deshonrosos que existeixen, la violació. Ahmed Tommouhi, de 62 anys, va sortir en llibertat condicional el setembre del 2006, després de passar catorze anys i deu mesos a la presó. La llibertat definitiva no li va arribar fins a l'abril del 2009. Era innocent. Les víctimes el van confondre amb Antonio García Carbonell. Mentre García Carbonell va quedar en llibertat dijous, Tommouhi compleix des de fa sis anys una segona condemna. Viu tancat a casa del seu fill perquè no té papers, està en situació irregular a Espanya, i no pot sol·licitar documentació perquè manté els antecedents per delictes molt greus.

Juntament amb Abdul-Ràziq Munib, Tommouhi va ser detingut el 1991. Tots dos van ser jutjats i condemnats a 51 anys de presó per la suma de diversos delictes d'assalt i violació que van tenir lloc a Catalunya aquell mateix any. El 1995 es va produir una nova sèrie d'assalts amb característiques semblants a les del 1991. Antonio García Carbonell va ser detingut i condemnat a més de 200 anys. El 1996, i amb l'única mostra d'ADN que es conservava d'un dels assalts del 91, en concret un de comès a Olesa de Montserrat, es va descobrir que va ser Carbonell i no Tommouhi el responsable, almenys, d'aquella violació.

Sentència anul·lada

El 24 de maig de 1997, els dos marroquins van ser absolts pel Tribunal Suprem, que va anul·lar la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona. Però encara quedaven les condemnes per la resta de violacions i assalts dels quals no es van conservar restes biològiques. Mounib va protagonitzar diverses vagues de fam exigint justícia, fins que va morir el 2000 al pavelló penitenciari de l'hospital de Terrassa d'un infart i de pena.

La mateixa pena que enterboleix la mirada de Tommouhi que aquests dies ha vist com la sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg sobre l'anomenada doctrina Parot ha avançat la posada en llibertat de García Carbonell, el violador que va permetre que dos innocents paguessin a la presó les seves culpes. Si pogués, Tommouhi parlaria amb ell. «Li demano per Déu que digui la veritat. Ja no té res a perdre. Però jo necessito recuperar el meu honor, per la meva família», diu emocionat, assegut al terra de la casa filial, al tranquil poble de Puigdàlber (Alt Penedès).

Fins a la detenció de García Carbonell, es podia entendre que la situació de Mounib i Tommouhi va ser un error judicial. Tots dos van ser condemnats únicament amb la identificació de les víctimes com a prova. Res més. Ni una sola empremta. Ni una sola prova. Al contrari, nombrosos indicis apuntaven a una innocència per la qual ningú va lluitar al principi. El guàrdia civil Reyes Benítez, un agent de la policia judicial de Martorell va dedicar moltes hores fora de servei a repassar la investigació que va portar a la presó els dos marroquins i va elaborar un informe defensant la seva innocència i enumerant els errors. Aquell document va ser entregat el març del 1996 al llavors fiscal en cap de Catalunya, José María Mena, que va sol·licitar un indult que van rebutjar els dos reus. insisteix l'home, mentre els seus tres néts corren i juguen al voltant de l'avi.

«No ens entenien. No volíem perdó, perquè jo no vaig fer res dolent que s'hagués de perdonar. Volia i vull que se'm digui que es van equivocar. Que tot va ser un error d'ells. Que jo no vaig violar ningú»,

La seva situació segueix sent injusta i incomprensiblement terrible. Fins a l'abril del 2014, Tommouhi no podrà sol·licitar al Ministeri de l'Interior que esborri els antecedents que ara figuren a la seva fitxa policial, per violació sexual, retenció il·legal, agressió i robatori. No té papers. Només un passaport marroquí que no pot utilitzar.

¿Ningú l'ha ajudat? «Si Carbonell confessés ara que ell és l'autor de les violacions del 91, com que els fets han prescrit, potser es podria reobrir el cas i aconseguir exculpar Tommouhi de tots aquells fets atroços. Judicialment els casos només es podran reobrir amb proves noves, però ningú les busca». Ho explica Manel Borraz, un enginyer de l'Hospitalet, que va conèixer la història d'aquests dos homes pels diaris i que el 2001 es va preguntar que se'n devia haver fet. Res. Des de llavors es va convertir en una mena d'àngel de la guarda de Tommouhi. El març del 2002 va obrir un blog (www.tommouhi.com) que relata amb detall i rigor les vicissituds judicials que van viure aquests dos marroquins d'escassos recursos econòmics. Perquè aquest és el quid de la qüestió, per a Tommouhi: «Si no haguéssim estat pobres i marroquins ens haurien posat en llibertat» afirma dolgut.

Notícies relacionades

Armengol defensa que no recordés la seva reunió amb Aldama

Empreses marcades en fosforescent

Bon castellà

Tant de temps tancat a casa dóna per a molta televisió, i Tommouhi parla ara un espanyol que poc o res té a veure amb el que a penes balbucejava quan va ser detingut, fa 20 anys. I que ara desplega per seguir exigint justícia. No vol diners. No vol revenja. Vol veritat. «Necessito morir amb honor. Viatjar al meu país net. Poder abraçar la meva dona». Ningú. Absolutament ningú en tot aquest temps, llevat de Manel Borraz i el periodista Braulio García Jaén que va investigar durant un any el cas i va publicar el llibre Justicia poética amb el cas, s'han ocupat d'aquest home que va passar 15 anys a la presó i que, set anys després, es veu obligat a un tancament domiciliari perquè oficialment segueix sent culpable d'uns fets que mai va cometre.