El 'tatu' d'Elena Valenciano

Elena Valenciano (Madrid, 1960), a qui Alfredo Pérez Rubalcaba va nomenar número dos dilluns passat, s'ha passat tota la setmana amb l'extintor alçat, intentat apagar els focs que la reforma exprés i antidèficit de la Constitució ha provocat en l'ala roja del PSOE i en el gir social que proclama la candidatura que ellavicepresideix. Des que va ser proclamada al juny directora de campanya, Valenciano s'ha erigit en una de les cares femenines --"i feministes"-- del canvi de guàrdia que viu el partit. Tant és així que fins i tot la papallona que porta tatuada a l'espatlla esquerra s'ha convertit aquests dies en el trending topicde les pàgines de societat i en la diana dels confidencials que han convertit el tatuatge en la prova de càrrec que els seus "valors" són, atenció, "patateros, xulescos i esotèrics".

Valenciano, amb estudis de Dret i Ciències Polítiques, es posa a riure quan se li pregunta si aquest pas endavant en femení respon a la lògica dels temps o al fet que el PSOE ha agafat la via islandesa (ja ho sabeu, quan el país s'enfonsava les dones van entrarin extremisi en tromba a intentar arreglar-ho). "Són una mica les circumstàncies --assegurava divendres al matí-- i la confiança de Zapatero, Blanco i Rubalcaba. Però hi ha una cosa que no es diu mai, i és que fa moltíssims anys que sóc al PSOE i tinc una gran capacitat d'interlocució entre gent de diferents edats i tendències, perquè no he estat mai en cap de les famílies del partit".

Pare "liberal" i d'UCD

La prova que ha passat per "totes les baules" del PSOE: als 17 anys, explica, va començar a estudiar Dret i a treballar de telefonista a la centraleta del PSOE. "M'hi vaig passar dos anys, tancada en una habitació molt petita, de dos metres per un. Era de les poques que parlaven anglès i francès".

I això que el socialisme no venia inclòs en el seu llinatge "burgès". Tres anys abans de confinar-se al cubicle telefònic, l'avui dirigent va arribar un dia a casa seva i es va despenjar dient que s'havia apuntat a les Joventuts Socialistes. A la seva mare, la senyora María Elena Martínez-Orozco, gairebé li va venir un desmai. "Li va semblar horrible tenir una filla marxista, tot i que després tot s'ha normalitzat i som una família bastant plural. Fins i tot les meves ties, que són més de dretes que l'ABCem diuen: 'Ai nena, t'he sentit a la tele i no estic d'acord amb el que dius, però què bé que parles'".

De la seva mare, diu que en va aprendre la dialèctica --"hem discutit des que era petita"-- i la sensibilitat amb la gent que pateix. El pare, Luis Valenciano Clavel --científic i subsecretari de Salut amb la UCD quan va esclatar l'escàndol de la colza-- "és un home molt, molt liberal" i li "hauria semblat un horror" que les seves tres filles agafessin el camí d'algunes veïnes que tenien com a projecte "casar-se amb tios de pasta". Com un mantra, els repetia que havien de ser "lliures i autònomes".

En la seva particular epifania feminista i socialista, el Liceu francès va fer la resta. Hi estudiaven fills d'exiliats i també hi va conèixer la revolució francesa, els moviments obrers de finals del segle XIX i del Maig del 68. En aquelles classes, assegura, ho va descobrir tot alhora: política, llibertat, reflexió, literatura, sexe. I el que no va descobrir allà --on va conèixer Antonio Vega i Nacho García Vega de Nacha Pop-- ho va fer després a la facultat i en les nits de lamovidaal Penta i el Rock-Ola.

Ja no quedaven més que ruïnes d'aquells anys de muscleres i cabells arrissats quan Josep Borrell, el 1999, la va convèncer per fer el salt al Parlament Europeu. I va ser allà, a Brussel·les, on va acabar per descobrir que, de vegades, per a una mare, vida i política suposen una batalla d'esgrima. La seva filla, que avui té 23 anys, passava per una adolescència "terrorífica". I el seu fill a penes tenia 3 anys. "Perdia avions, els nens es posaven malalts. 'Mare, no hi ets mai', em deien. 'Mare, sisplau, vine', repetien. Allò va ser un suplici, un patiment. Sort que el meu marit [l'arquitecte Javier Udaeta] és un pare-mare i em va ajudar moltíssim, però vaig estar a punt de deixar-ho. Ara no sé si ho tornaria a fer".

Els peus a terra

Notícies relacionades

L’home que ho sap tot

El Govern regularitzarà 500.000 immigrants arribats abans del 2025

La política, assegura Elena, és com "la refrigeració al Congrés: encara està feta a mida de la corbata, la jaqueta i la temperatura masculina". Però, a poc a poc, aquests tics van canviant. Dues coses que, segons ella, aporten les dones. Una: "Nosaltres, per exemple, tenim els peus a terra. De vegades estàs embrancada en les grans discussions estratègiques del PSOE i després te'n vas a casa, obres la nevera, no hi ha llet i els nens han d'esmorzar. I una cosa és tan important com l'altra. Jo crec que aquesta relació amb la realitat civil és molt bona per a la política". I dos: "Nosaltres no tenim cultura de poder. Per això ens acostem a la política de manera diferent. Crec que posem al davant la consciència de grup".

Epíleg per a curiosos: laculpadel tatuatge no la va tenir lamovida, sinó la seva filla, Nathalie. Quan va complir 16 anys, va voler fer-se'n un. I la va acompanyar "per comprovar que el lloc fos higiènic". A més de netedat hi va veure una papallona i li va agradar. "Jo per al dolor sóc tremenda, així que vaig preguntar on feia menys mal. 'A l'espatlla', em van dir. I m'ho vaig fer. Així, per fer-ho amb ella i ja passats els 40".