Castells i les llistes

En democràcia, la força d'un polític pot venir de dues fonts. Una, el seu pes en el partit en què milita i el suport d'aquest partit. L'altra, el seu prestigi personal entre l'electorat, la capacitat d'atreure vots més enllà del partit per on es presenta. En els sistemes electorals anglosaxons, on els perfils personals pesen molt, és essencial la segona d'aquestes fonts: per aixòBarack Obamava guanyar les primàries aHillary Clinton, tot i que ella era la candidata de l'aparell demòcrata. En els sistemes electorals amb llistes tancades, on els partits pesen molt, qui controla l'aparell dels partits tendeix a imposar-se al líder carismàtic que connecta directament, i sovint indisciplinadament, amb els ciutadans:José MontillaguanyaPasqual MaragalliJoan PuigcercósaJosep-Lluís Carod-Rovira.

El sector catalanista del PSC té molt poc pes en el partit. Per contra, les seves personalitats principals

–Antoni CastellsiMontserrat Tura, elsMaragall,Marina GeliiJoaquim Nadal– són conegudes i reconegudes per l'opinió pública, tenen un perfil personal nítid. El cas paradigmàtic va serPasqual Maragall: sempre va tenir problemes amb el partit, també quan era alcalde, però hi havia gent que votavaMaragallque sense ell mai no hauria votat PSC.

Al PSC, l'aparell és més decisiu. Els socialistes catalans han cregut sempre –i les eleccions espanyoles els han donat la raó, mentre que les catalanes els hi treien– que la marca és més important que les persones. Per tant, que persones amb perfil públic discret, però aixoplugades per la marca socialista –PSOE inclòs– podien obtenir molt bons resultats. Els relleus a l'ajuntament de Barcelona han anat en aquesta direcció. En aquest marc,Castells, amb un ex-cel·lent perfil personal però amb un pes escassíssim al PSC, no pot donar la batalla pel seu futur polític a dins del partit. L'ha de donar allà on és fort, en l'escenari obert de l'opinió pública.

Notícies relacionades

El PSC calla davant una nova allisada de Castells per la moral de derrota

Lentitud al Velódromo

Ara el PSC té un problema. La marca està desgastada. L'aportació d'imatge que representa el PSOE cotitza a la baixa. I la fórmula del tripartit, que li ha donat el poder dues legislatures, també. Potser seria el moment de replantejar la vella opció i pensar que la imatge individual dels candidats pot salvar el pes d'una marca en hores baixes. A mig termini, és la batalla deCastells, però no tan sols deCastells.

El PSC té un problema, però el sistema també. La idea d'uns partits forts i d'uns perfils personals poc valorats, alimentada per unes llistes tancades en què no sabem ben bé qui votem, és avui un problema de tot el sistema polític català i el sistema polític espanyol. Un problema que fa que es perdin o es retirin personalitats valuoses. La regeneració política passa també per canviar el sistema electoral. H