El Govern d'Aznar va mediar per excarcerar els espies francesos

Els set anys transcorreguts des de la detenció de dos espies francesos a Catalunya armats com assassins professionals per a una missió secreta mai revelada no ha desdibuixat els fets de la memòria dels llavors responsables judicials, policials i polítics que van participar en la misteriosa història. Van ser dies de tensió, trucades al màxim nivell i fins i tot visites inesperades arribades des de França amb què el Govern de José María Aznar va mediar perquè els detinguts quedessin en llibertat.

El llavors fiscal en cap de Catalun

ya, José María Mena, va ser qui va rebre, poc després de l’arrest dels agents Christian Piazzole i Richard Pérez, la pressió més directa. Qui va ser Fiscal General de l’Estat, Jesús Cardenal, va telefonar directament a Mena per demanar-li com a favor l’excarceració. Però no va tenir èxit. «N’hi va haver prou amb una trucada. Cardenal, que rarament em telefonava, va comprendre que a l’haver demanat jo personalment la presó incondicional dels detinguts difícilment faria marxa enrere. Va entendre que aquesta decisió era inamovible si no variava cap circumstància», va recordar ahir Mena a aquest diari.

Les trucades al més alt nivell també es van succeir des dels primers moments. El llavors ministre d’Interior, Mariano Rajoy, va conversar en diverses ocasions sobre l’assumpte amb el llavors conseller Xavier Pomés, encara que aquest relativitza la seva importància. «A mi em podien pressionar poc. Aquestes trucades van ser més per interessar-se per les detencions, i jo ja el vaig advertir des del primer moment que amb qui havia de parlar era amb França i els seus serveis secrets», recorda el que va ser titular d’Interior de la

Generalitat.

EL MISTERIÓS COMISSARI / Quatre mesos després de la detenció va arribar la pressió més eficaç. Mena va rebre al seu despatx la inesperada visita d’un home amb un esperpèntic vestit de ratlles amples que va dir que era el comissari de la Policia Nacional francesa, Bernat Chardonye. Anava acompanyat del llavors tinent coronel de la Guàrdia Civil, Ángel Gozalo Martín, actual coronel en cap de la comandància de Barcelona i que ahir va assegurar en conversa amb EL PERIÓDICO que es va limitar a fer d’«amfitrió» del seu col·lega.

El cap policial gal va explicar a Mena el mateix que el dia abans ja havia explicat al jutge de Manresa i a un grup de comandaments dels Mossos. Que el seu interès es limitava a Piazzole, que treballava per al Govern francès en una missió que es limitava al trasllat d’unes armes. Si quedava lliure, França garantia que l’agent tornaria a Espanya per ser jutjat. Per Pérez, que en realitat s’anomenava Rachid Chaouati, ni tan sols va preguntar.

En aquell moment no se li va escapar a ningú, com va recordar ahir el llavors major dels Mossos, Joan Unió, que les relacions en matèria antiterrorista entre Espanya i França passaven per un moment dolç «que ningú estava disposat a espatllar». Un dels presents en una d’aquelles reunions va recordar ahir com el comissari Chadonye va fer referència en diverses ocasions a qüestions de terrorisme. No va ser casual que l’acompanyant que va triar fos el llavors responsable d’informació a Catalunya de la Guàrdia Civil.

ORDRE DE RECERCA VIGENT / Dos mesos després de les discretes visites, els dos homes van quedar en llibertat provisional a l’espera d’un judici que s’havia de celebrar el 4 de març del 2004. Com era previsible, no s’hi van presentar. El fiscal va mantenir la petició de set anys de presó per dipòsit d’armes de guerra i la secció cinquena de l’Audiència de Barcelona va dictar una ordre internacional de recerca i captura infructuosa que segueix vigent.

Notícies relacionades

L’Exèrcit ensinistra l’elit de la defensa ucraïnesa en una base de l’Empordà

Montero i Illa reivindiquen una aliança entre Andalusia i Catalunya

Després de rebre la inquietant visita del comissari francès, Mena, sospitant el que podia passar, va sol·licitar discretament al Cos Nacional de la Policia que verifiqués la seva identitat. Fins i tot havia fet redactar a la seva secretària un escrit on relatava que es presentava al seu despatx «...qui deia ser...» La policia li va respondre llavors, sense gaires esforços, que el comissari era qui deia ser. Poc després de la data del frustrat judici, davant l’absència dels dos espies, Mena va voler buscar el comissari que havia trencat la seva paraula d’honor. Llavors li van dir que «no

existia». H