El mirall màgic en què es mira Catalunya

Juntament amb la llengua, la cultura i la història, si alguna cosa ens distingeix els catalans de la resta dels espanyols és que, amb o sense motiu, estem encantats d'haver-nos conegut. El cofoïsme com a fet diferencial, un element inherent a aquest catalanisme tan ufanós que traça una frontera sentimental --ja que no política-- per separar-se de l'incòmode veí del sud.

Els partits i mitjans de comunicació catalans, gens immunes al virus de l'autocomplaença, presumim de practicar un elegantfair play,a anys llum de les temptacions fratricides de la política i la premsa madrilenyes. El solidari emblema de la Unicef sobre fons blaugrana davant l'anunci mesquí a la samarretamerengue; l'edèn europeu davant el llot peninsular, infestada d'odis d'africans. Però, ¿és realment així o sols el reflex d'aquell mirall màgic que sempre ens torna la nostra imatge embellida? Vegem-ne un parell d'exemples.

La virulenta contesa entre PSOE i PP per l'11-M va esdevenir guerra mediàtica aquest dimecres. Després que el processatEmilio Suárez Trashorrasalimentés aEl Mundola teoria conspirativa del diari, que atribueix la massacre a ETA,El Paísva revelar que, mesos enrere, el personatge es va posar en venda: "MentreEl Mundopagui, els explico la guerra civil". Destres en el noble art delgarrotazo y tentetieso,tots dos rotatius ja s'acusen de "groguisme", embrancats en una baralla similar a la que lliuren socialistes i populars.

Semblant, però no simètrica. Perquè en el bàndol atacant, el que inventa una realitat virtual a base de sospites i mitges veritats, el cap que crida a sometent ho fa a cop de portades, mentre les hosts del PP --amb la resignada anuència del seu president-- obeeixen fidelment els seus designis. Embats enfront dels quals el PSOE moltes vegades no reacciona i altres ho fa a la defensiva, servint-se dels mitjans (de comunicació) al seu abast.

Notícies relacionades

El fiscal remarca la "relació furtiva" de Cerdán amb les empreses de la trama

Pardo de Vera assenyala Koldo per la seva insistència en les adjudicacions

A Catalunya, en canvi, tot és més subtil. Aquí els gecs oculten dagues i el matador apunyala sense perdre la compostura, tant si és polític com periodista. CiU, per exemple, demana al Congrés que la Generalitat tingui "capacitat decisiva" en la gestió del Prat --no el "control", com alguns pretenen-- en vistes a la campanya, però quan els socialistes presenten una alternativa els acusa d'electoralisme. Foment deu fregar-se les mans davant la lluita caïnita que divideix les forces catalanes.

I entre els mitjans catalans, a diferència dels de Madrid, impera el joc net: al rival se'l defuig o se'l desacredita, però sense citar-lo pel nom. A més, aquí cap diari fixa la línia d'un partit, ni viceversa. SiMasacusa el PSC de "jugar amb el Prat" i després algú editorialitza que "amb el Prat no s'hi juga", és coincidència. A més de fer gala d'originalitat.