Ciutats sostenibles

L’opció d’aquest diari de situar l’objectiu d’un progrés compatible amb la sostenibilitat del planeta no només tenyeix la selecció quotidiana d’informacions i anàlisi que proposem als nostres lectors: també dediquem amb una periodicitat constant un espai específic a plantejar un aspecte concret dels problemes ambientals a què ens enfrontem i les solucions que hauríem de buscar. Problemes i solucions concrets, però que no es poden entendre fora d’un marc global (la nostra P de Planeta). Avui posem el focus en les ciutats, l’àmbit en què viu la major part de la humanitat i es consumeixen la major part dels seus recursos. Espais que si alguna vegada van ser concebuts com un hàbitat artificial, aïllat de l’entorn, a resguard de les inclemències del medi natural, ara sabem que mai han deixat de formar part d’ecosistemes més amplis, i que han contribuït a la seva degradació al mateix temps que pateixen els efectes del canvi climàtic en curs.

Trobar receptes per crear ciutats més sostenibles forma ja una part central de la gestió urbana. Tant per evitar l’empremta ecològica en forma de consum de recursos finits i emissions contaminants i d’efecte hivernacle com per pal·liar els efectes del canvi climàtic, sigui en forma de temperatures asfixiants, escassetat de recursos hídrics o contaminació atmosfèrica. Repassem avui algunes d’aquestes respostes que estan assajant ciutats de tot el món: hi ha urbs que han assumit un paper d’avançada, o que han posat sobre la taula solucions originals, però si obrim el focus no és difícil concloure que hi ha moltes estratègies comunes, adoptades per ciutats en què la sensibilitat ambiental ha aconseguit ser assumida socialment, sota contextos culturals i orientacions polítiques molt diverses. L’ampliació dels espais verds i per als vianants, la limitació de l’ús del vehicle particular i la prioritat a la mobilitat personal elèctrica com a alternativa al transport públic, la generació local d’energia, la reducció de residus i el seu reciclatge circular... Les nostres ciutats, des d’una Barcelona que ha assumit un paper de laboratori urbà (amb encerts que han normalitzat canvis abans impensables i errors i dubtes per resoldre que han de servir d’exemple de futur), han normalitzat la tornada de la bicicleta als carrers, la presència de plaques solars a les cobertes, la renovació dels sistemes de gestió de residus, la regeneració d’espais abans insuportablement degradats com el Besòs al seu pas per Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià...

Algunes d’aquestes transformacions han suposat i suposaran renúncies o incomoditats. És inevitable. Però no s’haurien de convertir en factors de desigualtat. La ciutat dels 15 minuts, per exemple, pot ser assequible, però si és un privilegi només viable per a uns quants mentre els professionals no qualificats han de viure en una ciutat de 60 o 90 minuts cada vegada més perifèrica i amb un transport públic deficient no només no s’estaran aconseguint tots els objectius necessaris, sinó que s’obrirà la porta a la reacció climàtica que ja estan explotant els populismes de dretes. I això pot passar en cada canvi que no es pugui veure com una oportunitat, sinó com un sacrifici, i repartit de manera desigual. Des d’aquest punt de vista, qualsevol política urbana (començant per la d’habitatge o mobilitat) ja és inherentment una política ambiental.