Depenem dels oceans

Si algú aliè a la nostra civilització sabés que hem anomenat Terra al Planeta, probablement se sorprendria. ¿Per què no podem anomenar-lo Mar si el 70% de la superfície està coberta pels oceans? Li explicaríem que als humans ens agrada tenir els peus a la terra, però hauríem de reconèixer la paradoxa. No només hi ha molta més aigua al voltant el nostre: depenem del mar. Per respirar, per menjar i per sobreviure. És una cosa que saben molt bé els científics que comencen avui a Barcelona un congrés internacional sobre la salut dels oceans. Leonardo da Vinci ja va advertir fa més de mig mil·lenni que "l’aigua és la força motriu de la natura". Sempre que l’acció de l’home no posi en dubte aquesta capacitat. Això és precisament el que abordaran els experts reunits per avaluar el decenni fixat per les Nacions Unides per fer front al deteriorament dels mars, en una Barcelona que multiplica l’aposta per una economia blava compatible amb la preservació del medi. La conferència haurà de determinar si hem avançat o reculat en els principals reptes que presenta la preservació dels oceans: la temperatura de l’aigua, la porqueria que suporten, la pèrdua d’espècies i la crisi de biodiversitat que pateixen, un tema d’enorme impacte tenint en compte que un terç de la humanitat en depèn per alimentar-se.

Notícies relacionades

Ciutats sostenibles

D’economia circular a aigües grises

L’ONU ha adjectivat el seu propòsit com la recerca de "la ciència que necessitem per a l’oceà que volem". Un lema que remarca la importància de la tecnologia per abordar les conseqüències de la crisi climàtica en tots els àmbits, també el dels mars i oceans. No obstant, per posar un exemple, per molt que alguns avenços permetin afrontar millor les illes de plàstics que s’han format al Pacífic, l’Atlàntic i l’Índic, no hauríem d’atribuir a les encara hipotètiques solucions d’enginyeria ambiental capacitats demiúrgiques si no van acompanyades de la necessària voluntat política. La sobrepesca, l’abocament de plàstic o altres residus de difícil absorció i l’impacte que té sobre ells el canvi climàtic són obra de l’home. En conseqüència, només mitjançant la determinació humana, és a dir política, de posar fi a aquesta situació podrem trobar els recursos necessaris per implementar les recomanacions que sorgeixin de la conferència de Barcelona.

Ho veiem en una escala més pròxima, amb l’erosió –de vegades, desaparició– que han tornat a patir moltes platges catalanes arran de l’últim temporal. No serveix de gaire millorar la tècnica que permetrà omplir-les de sorra per afrontar la temporada vinent turística. La suma de tempestes cada vegada més extremes i de la pujada del nivell del mar ens col·loca davant un dilema de qual depèn el futur de la nostra economia. El problema s’ha d’abordar, per tant, des d’una perspectiva àmplia, que tingui en compte l’impacte del canvi climàtic en el futur dels mars, però també el nostre model de turisme i el nostre urbanisme. Grecs i romans pensaven que els oceans eren un enorme riu que circulava al voltant del món. I en bona part ho són, amb grans corrents oceànics que si col·lapsaven podrien modificar radicalment el nostre clima. Avui sabem el que són, els mals que els amenacen i el molt que els devem. Mimar-los forma part de la nostra supervivència.