Els ecologistes diuen que és "urgent" fer caure la presa de Sant Maurici

Toldrà destaca que, ara, tenint en compte que la concessió dels usos hidroelèctrics de Sant Maurici caduquen, no farà falta cap indemnització. "El grau de protecció més potent que existeix és el que atorga un parc nacional", destaca Vázquez. "Aquestes figures de custòdia es van idear als Estats Units per posar límit a l’augment de l’activitat industrial, urbanística i extractiva i per mirar de frenar la desaparició d’espècies", afegeix.

Ara bé, el cas d’Aigüestortes és diferent: "El parc va ser declarat per Franco, que acostumava a anar a Boí, on pescava truites, i va considerar que allò mereixia una certa protecció". "És a dir, a Catalunya no disposem de cap parc nacional impulsat en democràcia", critica Vázquez, que opina que, si la Generalitat ho hagués proposat, se’n podria haver creat un al cap de Creus o als ports de Beseit (compartit amb Aragó i el País Valencià). "Com que el parc va néixer d’aquesta forma, ningú es va preocupar per l’existència d’aquestes preses", diu l’ecologista.

En cas que la demolició de la presa de Sant Maurici sigui una realitat, també s’hauran de retirar les línies elèctriques d’evacuació de l’energia, defensa: "Totes les infraestructures elèctriques o les restes que en queden i que estan dins del perímetre protegit s’haurien d’eliminar". En canvi, tant Vázquez com Toldrà admeten que el procés serà més complex amb les preses que estan fora del parc, ja que encara tenen una important funció de generació d’energia.

Dante Maschio, portaveu de la plataforma Aigua és Vida i membre d’Enginyeria Sense Fronteres, destaca que tota concessió que caduca ha de tornar a mans públiques: "Això és el que diu la llei d’aigües, però el problema és que sovint aquestes minicentrals no apareixen en els registres". Maschio proposa avaluar cada cas per separat, perquè hi ha punts, com a Manlleu, on la central forma part del patrimoni cultural. "És important analitzar si una hidroelèctrica tan petita surt a compte o no", assenyala. Un exemple, lluny del Pirineu, està en el tram baix del riu Ter: "Hi ha massa centrals i fragmenten el curs del riu". "A més, amb la quantitat d’aigua que flueix avui per alguns rius, són una tecnologia condemnada a no créixer", assenyala.

A les conques internes de Catalunya, en aquests moments, hi ha 1.100 estructures que dificulten la connectivitat fluvial. D’aquestes, només 28 són grans preses. La resta són elements de menys altura (en el 90% dels casos no superen els cinc metres). La gran majoria són a les conques del Besòs, el Ter i el Llobregat. La qüestió és que alguns d’aquests assuts i rescloses, 311 en concret (un 28% del total), estan en desús.

Notícies relacionades

Catalunya estudia eliminar preses dels llacs pirinencs

L’art, a la recerca del batec de la Terra

Dos punts de vista

Per prendre decisions, considera, s’han d’analitzar els dos punts de vista: l’energètic i l’ecològic. ¿En quina situació està una massa d’aigua? És a partir d’aquesta pregunta que, segons Maschio, s’hauria de desenvolupar el debat. "Quan no es compleixen els cabals ambientals, els assuts no tenen cap lògica", diu. Si es té en compte aquesta posició, apunta Vázquez, el cas del Pirineu, i en particular el d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, és "inequívoc": "Les preses han de desaparèixer i els llacs naturals han de tornar al seu estat original".