A contrallum
Notes al marge
No recordo haver sigut insecte. No obstant, m’identifico amb el sofriment i la desesperació de la mosca que es colpeja una vegada i una altra contra el vidre de la finestra. Comprenc la seva estranyesa, comparteixo la seva sorpresa, em solidaritzo amb la seva tossuderia. Tampoc jo em rendiria. No recordo haver sigut talp, però he excavat, d’alguna manera misteriosa, túnels quilomètrics a la dura terra, conec el sabor de les arrels dels arbres. No recordo haver sigut rata. Malgrat això, no em costa evocar l’olor fètida de les clavegueres com si hi hagués passat algunes temporades. La memòria no es limita al que hem viscut en aquesta biografia concreta, sinó que conté restes, sediments, d’altres vides possibles o impossibles. Hi ha dies en què camino pel carrer i sé exactament en quin punt de la vorera s’acumula la calor, on l’ombra es torna més humida, en quines esquerdes trobaria refugi si em convertís en una sargantana. Aquest coneixement no l’he après: el porto al moll de l’os.
De vegades em descobreixo mirant amb desconfiança els espais oberts, com si hi sotgés un perill antic, anterior a qualsevol experiència personal. D’altres, en canvi, sento una atracció irresistible per les vores, pels límits: el tall de la taula, el marc de la porta, la línia exacta en la qual el terra deixa de ser terra i comença una altra cosa. És allà on un es transforma, on alguna cosa del que vam ser –o del que hauríem pogut ser– torna amb una intensitat inexplicable. He observat també que certes emocions no semblen meves del tot. El pànic sobtat davant un soroll lleu, la necessitat de fugir sense saber de què, la quietud extrema que de vegades m’envaeix, com si la immobilitat fos una forma de defensa.
No hem sigut insectes ni talps ni rates, però portem en nosaltres una biblioteca de gestos i pors ancestrals. Una enciclopèdia secreta on cada varietat del regne animal (i potser del vegetal) ha deixat una nota a peu de pàgina o al marge. I quan creiem actuar per compte propi, quan pensem que triem lliurement, potser només no fem més que obeir les instruccions remotes d’un peix mort fa milers d’anys o d’una espècie extingida abans que fos il·luminada aquella a la qual pertanyem.
