Una ficció que funciona

Però oblidem l’ésser humà. Pensem en un pop. Té vuit braços (o pitjor: tentacles) plens de ventoses, un cos tou capaç de canviar de color i una intel·ligència distribuïda per cada una de les seves extremitats. El pop sembla el deliri provocat per una febre alta. ¿I la balena? Un mamífer (igual que vostè i que jo) formidable, ciclopi, amagat sota les aigües, tot i que respira aire, i que emet en la foscor oceànica una música que sembla el pensament del mar (si el mar pensés). Si algú ens parlés de la balena sense haver-la vist mai, no el creuríem. Però fins i tot els peixos més petits resulten sospitosos d’irrealitat amb aquells ulls sense parpelles, oberts permanentment, movent-se en un medi on nosaltres moriríem en tres minuts. Tenen en veritat la consistència d’un somni líquid. Les gambes, per la seva banda, semblen el fruit d’un delirium tremens, i els calamars, prototips descartats de la creació del món. El costum és una al·lucinació continuada. Hem vist tants cossos (insectes, rèptils, lamel·libranqui...) des de nens que hem deixat ja de percebre el seu caràcter impossible. Però n’hi ha prou de mirar fixament un colze, una orella o un turmell durant uns minuts per sentir un lleuger vertigen metafísic. ¿De veritat això existeix? ¿De veritat existeix la realitat? ¿De veritat existeix Rodríguez Zapatero.