El piano com a taüt
El so va néixer dues vegades. La primera, com a mer fenomen físic; la segona, molt després, com a esdeveniment íntim, com a experiència personal. Durant milions d’anys, les ones van viatjar sense destinació, com cartes sense bústia. Rebotaven en superfícies que ni tan sols sabien que rebien cops. Era un món ple d’un estrèpit absent. Fins que, en algun punt remot de l’evolució, una membrana auditiva va tremolar davant la seva presència. I en aquell instant, el que era pura agitació es va convertir en avís.
El primer so sentit devia ser un error, producte d’alguna interferència còsmica. Però aquest error va inaugurar una manera nova de ser al món: calia atendre. Sentir-hi implicava risc. On hi havia so, hi havia advertència. On hi havia advertiment, hi havia promesa o amenaça. Amb el temps, el so va aprendre a ordenar-se. Va esdevenir ritme, repetició, aquesta arquitectura precària que en diem música. I amb la música va aparèixer un artefacte singular: el piano. A diferència d’altres instruments, el piano no es bufa ni es rasca: s’obre i s’hi donen cops. El seu cos és una capsa de fusta amb tapa, com un cofre excessiu o, més exactament, com un taüt. Dins, unes cordes tenses esperen el cop d’uns petits martells que, quan són accionats, produeixen una vibració que recorda, vagament, un batec domesticat. Potser el piano té alguna cosa de taüt perquè el so no neix, sinó que ressuscita, es posa dret, com Llàtzer abandonant la tomba. Cada tecla obre una petita comporta i deixa sortir una veu que estava continguda. I aquesta veu, un cop emesa, comença a morir. Perquè tot so, fins i tot el més bonic, porta a dins la seva mort. S’extingeix gairebé en el moment d’afirmar-se.
Tocar el piano consisteix a administrar petites resurreccions successives. L’intèrpret aixeca la tapa, com qui destapa un fèretre, i permet que les notes surtin al món per esvair-s’hi. Quan el concert acaba, el pianista abaixa la tapa amb un gest que no és gaire diferent del de tancar els ulls d’un cadàver. De vegades intento imaginar el final de l’orella. Les vibracions continuarien existint, però tornarien a ser un fenomen sense destinatari. Un soroll sense història.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
