Filosofia i dades

– ¿Que em doneu foc, si us plau?

Curiosa frase, si hi penses. Tampoc era estrany que et demanessin l’hora:

– ¿No teniu pas hora?

I no es negaven a ningú el foc ni l’hora, dues coses que no són coses, perquè el foc és un procés i l’hora un invent. A canvi, però, s’establia una relació fugaç, una mena de contracte microscòpic entre desconeguts. Donar foc era, en certa manera, admetre que un disposava d’una quantitat de calor que podia repartir de manera solidària. I dir l’hora equivalia a reconèixer que el temps, sense ser de ningú, circulava pel cos social com la sang per l’individual. Es tractava d’un succés íntim i públic alhora.

Aquelles peticions funcionaven com una contrasenya d’humanitat. Un no demana foc a un gos. En demana a un home o a una dona, a una presència amb què, per uns instants, manté una intimitat insòlita. Quan portaves a terme la sol·licitud, trencaves la teva solitud (i potser la de l’altre o de l’altra) durant una alenada. Avui no demana ningú foc perquè no fuma ningú. I ningú demana l’hora perquè l’hora ens sol·licita a nosaltres constantment al mòbil, com un animal que no deixa de reclamar atenció. Hem guanyat exactitud i hem perdut ocasió, però vivim en un temps més fosc i més fred. Imagino un futur pròxim en què algú, per error o per nostàlgia, s’acosti a algú al carrer i li demani:

Notícies relacionades

Una qüestió de memòria i dolor

Deixar treballar la justícia

– ¿No teniu pas temps?

La frase, lleugerament desviada, provocaria desconcert. L’interpel·lat miraria el telèfon com si s’hi pogués mesurar la quantitat de minuts disponible, i respondria amb dades, no pas amb filosofia. I, tanmateix, la pregunta, en el fons, continuaria sent la mateixa que abans: ¿em concediu un segon de la vostra vida?, ¿em permeteu comprovar que encara estem fets de la mateixa matèria inflamable i peribles? Perquè el veritable foc era aquest, i la veritable hora també.