Racisme
Torrente a Cornellà
Potser l’únic tangible que han aconseguit els milers d’idiotes que cridaven "boti, boti, boti, musulmà qui no boti" a Cornellà hagi sigut arruïnar definitivament les opcions que encara tenia Espanya de poder organitzar la final del Mundial 2030. Són les proeses d’aquests salvadors de la pàtria que diuen que estimen Espanya mentre se la carreguen. Els crits han fet la volta al món, per molt que el president de la RFEF s’hagi esforçat patèticament a minimitzar el que no podia ser minimitzable. Mentre Lamine Yamal condemnava sense embuts el comportament de la seva pròpia afició, Rafael Louzán s’esforçava sense èxit a fer-ho passar com un incident aïllat. Una altra confirmació que, una vegada més, el pitjor del futbol sempre són els dirigents. Tanta història amb la FIFA i la seva pretesa lluita contra el racisme i la xenofòbia, i quan ha arribat el primer moment de la veritat, amb un estadi cridant massivament en contra d’una religió, han sigut incapaços de suspendre el partit i ni tan sols de parar el joc. No és cap casualitat que en l’aquelarre violent de Cornellà es cantés també el clàssic "Pedro Sánchez, fill de...", la tonada que ha fet el salt de cançó de l’estiu a les discoteques fatxes als estadis de futbol. De claveguera a claveguera i tiro perquè em toca.
El que va passar a Cornellà és greu precisament perquè no va ser cap accident i perquè van ser insults massius i sostinguts en el temps. És d’ingenus pensar que vint mil persones es posen a cridar a l’uníson tota aquesta porqueria i pretendre que no hi havia res preparat. En realitat, Cornellà ha sigut un fabulós mirall d’una infecció que amenaça de podrir la nostra societat. Mirall en primer lloc del futbol en general, aquest espai cada vegada més descontrolat on l’insult, el menyspreu i l’atac a qualsevol mena de diversitat s’ha convertit en una norma i en un temible caldo de cultiu de l’odi en gent massa jove. Mirall, per molt que dolgui a l’Espanyol, de l’incivisme d’una part de la seva afició, que va tornar a traspassar la línia vermella del menyspreu, i ja n’hi ha hagut unes quantes. I mirall, aquest sí que és angoixant, de com el virus de la ultradreta va corcant de mica en mica un sector de la societat catalana i espanyola, i avança a galop entre els més joves.
A Cornellà hi va aparèixer un còctel tòxic barreja de Vox i d’Aliança Catalana, i així vam poder veure l’experiment repugnant que suposa combinar el fervor patriòtic amb la pulsió racista, la xenofòbia amb l’odi a l’altre. El missatge que queda del disbarat d’un partit que només serà recordat per aquesta vergonya és que, a força de frivolitzar, blanquejar i normalitzar la ultradreta, hem aconseguit que, a poc a poc, vagi entrant en les nostres vides. Es comença per convidar Abascal a un plató de televisió, es continua anant a veure l’última pel·lícula de Torrente amb un bol gegant de crispetes i s’acaba en una grada cridant ple d’odi contra tot el que és diferent. Almenys ja sabem que la ferida per la qual sagnem no és ni casual ni de bon tros accidental.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
