Bizum per a ‘bocachanclas’
Ara Bizum serà una realitat per pagar en comerços, però fa ja cinc anys vaig veure un saxofonista de carrer a Arc de Triomf (i un pallasso punk a l’Estació del Nord) posar el seu mòbil per rebre allí les donacions; en fa un parell, un captaire en un 365 amb un cartró on havia apuntat el seu telèfon per al mateix; fa sis mesos, un escolà fer el mateix en una parròquia de l’Eixample a la qual vaig anar per l’aniversari d’un ésser estimat. Hi ha qui parla d’un camell que abans rebia els diners en efectiu en un calaix amb un adhesiu de Comerç Just i que ara accepta aquesta manera de transferència instantània. I des de fa molt temps, la frase més sentida a les terrasses barcelonines, abans escenari de maniobres astucioses per no pagar en les reunions d’amics, és, en ocasions amb sorna irònica: "Tranquil, em fas un bizum".
Com passa amb la música (un grupet que és imitat per un producte dissenyat per una multinacional), la roba (aquella peça subcultural que s’ofereix a preu d’urani enriquit quan salta a la passarel·la) i fins i tot el llenguatge, el carrer (tot i que en el cas de Bizum, el carrer pensat pels bancs) va sempre uns anys per davant. I l’acceptació oficial acostuma a arribar una miqueta tard.
Notícies relacionadesLa RAE, sense anar més lluny, va acceptar en la seva última actualització gif (després d’anys de gent que ja no sap expressar sorpresa o gratitud amb una frase, sinó amb aquestes imatges en moviment), microteatro, turismofobia (a bones hores) i farlopa (quan la joventut no només utilitza poc la paraula, sinó que consumeix menys que les generacions anteriors). I bocachancla.
Bizum és una app espanyola, fruit d’una aliança entre bancs, que utilitzen 31 milions de ciutadans per als seus petits pagaments. Així que alguns han vist en el moviment una manera de blindar-se davant els capricis d’empreses nord-americanes com Visa, Mastecard, Apple i Google. La veritat és que no sé si, ara que salta al comerç físic, podrà plantar cara als gegants globals. Però és acceptable reconèixer-li com ha canviat els usos i costums als nostres bars. En altres regions no era tan necessari, perquè allí hi ha el costum arrelat de pagar rondes completes amb certa alegria. A Barcelona, no obstant, el bizum ha vingut a acabar amb determinats gestos i farsants, amb aquella coreografia estranya que s’estrenava cada vegada que tocava saldar un compte en una reunió d’amics. Personatges que m’agradaria acomiadar un per un. Aquell que balbuceja excuses i que mai porta solt quan cal contribuir al compte comú, aquell que rep una trucada urgentíssima (es posa el telèfon a l’orella com una folklòrica que no vol ser fotografiada) quan toca fer comptes de les consumicions, aquell que sempre se’n va de la reunió quan els altres no han esgotat les seves copes, aquell altre, el prostàtic, que sent unes irrefrenables ganes d’orinar just quan el cambrer emergeix del bar enarborant el datàfon. Triomfi o no en l’esfera de les transaccions, en el cor del consum, honors a Bizum, just quan aquests volien fugir del bar i van entrar al diccionari.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
