A contrallum
Aquell senyal
Portadas de Han cantado bingo, Mentira y El joc del silenci. /
Sento dir a un personatge de la sèrie Euphoria alguna cosa així com que la veritat té moltes versions, però que tots sabem quan mentim. Vet aquí una idea pertorbadora, sobretot examinada des de qui fa diaris, tot i que també des de qui en llegeix. La primera meitat ens tranquil·litza. Acceptem sense dificultat que la realitat arriba fragmentada i que cadascú la recompon amb els materials de què disposa: dades, prejudicis, interessos, afectes. Un periodista no és més que un muntador de seqüències. Tria un pla i en descarta un altre, acosta la càmera o l’allunya, decideix on comença i on s’acaba l’escena. Res d’això és necessàriament mentida. És, diguem-ho, ofici.
La segona meitat, en canvi, introdueix una esquerda per la qual es cola el fred. Perquè ja no parla de versions, sinó de mentida. I la mentida, a diferència de la versió, no és una tècnica sinó un gest d’ordre moral, gairebé invisible, que es perpetra en un moment exacte del procés, en aquell instant en què un sap (o intueix) que està retorçant alguna cosa. He conegut periodistes que descriuen aquest moment amb una incomoditat física. No és tant una idea com una sensació: una resistència de la frase que no acaba d’encaixar, una paraula que demana ser canviada i que, no obstant, es deixa tal qual. El lector rep el text tancat, net, raonable. Però dins seu alguna cosa espetega.
Per això també el lector o l’espectador del telenotícies participen en el joc, perquè no és estrany que reconeguin, tot i que d’una manera difusa, quan alguna cosa no encaixa i decideixin, tot i això, ignorar-la. Aquella notícia massa rodona, aquell titular que sembla haver nascut sabent ja la conclusió, aquella unanimitat sospitosa. No poden demostrar-ho, però ho perceben, com es percep un moble fora del seu lloc. Potser el periodisme consisteix a administrar versions sense ignorar aquella corba en què la versió es converteix en una altra cosa. I potser l’ètica no té a veure tant amb grans principis com amb la capacitat d’atendre aquell senyal que ens avisa que estem travessant una línia. El més alarmant, doncs, no és que la veritat tingui moltes cares, sinó que la mentida només en té una. I és allà, reconeixible, tant per a qui decideix escriure-la com per a qui decideix acceptar-la.
