Dificultats logístiques

–Imagina’t –va dir un d’ells – tots aquests gratacels de 40 o 50 pisos que hi ha als Estats Units o als Emirats Àrabs o a la Xina o al Japó... ¡Quina andanada d’aigua sincrònica rebrien! –

–Això –va afegir l’altre –, sense comptar amb les cisternes dels habitatges normals, que sumen milions i milions al llarg i ample del món. Impossible imaginar la quantitat de litres que es posarien en marxa.

Notícies relacionades

22 milions d’ocupats

Ábalos, un ‘maleante’ friqui

Em vaig quedar pensant en la proposta amb un afecte que no hauria dedicat a un programa electoral. Potser perquè aquella ocurrència tenia alguna cosa de física, de verificable. Vaig mirar d’imaginar la situació del planeta després d’aquesta empenta hidràulica que potser el tragués de la seva rutina de segles. Un lleu desplaçament de l’eix i, de sobte, les estacions confoses, les brúixoles dubtant de si mateixes, els mapes convertits en esborranys...

Vaig pensar també en la dificultat logística: convèncer milions de persones que interrompessin el que estiguessin fent (una reunió, un somni, un coit) per accionar alhora aquest mecanisme humil, tot i que veritable botó vermell de la cultura. El més inquietant no era la coordinació, sinó la fe posada en el gest. Creure que una suma d’actes insignificants pot alterar la mecànica del món. No parlem de prendre palaus d’hivern ni d’assaltar parlaments, sinó d’estirar una cadena. Vaig imaginar algú que arribés tard a la cita. Algú que, per distracció o escepticisme, no estirés la cadena a l’hora prevista. ¿Seria responsable que la Terra no es mogués prou? ¿Carregaria amb la culpa d’haver frustrat l’intent més gran de reorientació planetària de la història? Hi ha en tota utopia un residu de retret.