La meva entrevista amb Cruyff

–Resposta (R.): La gent que no està al meu nivell no pot afectar la meva integritat.

–P. Igualment em fa il·lusió mirar ara cap enrere, quan es compleixen deu anys de la seva mort.

–R. De vegades la millor manera d’avançar és fer una passada enrere, perquè qui ho mira tot des d’allà veu més clar el camp que té per davant.

–P. És cert, sovint els columnistes s’haurien d’assemblar més a Bakero que a Rashford. En el passat vam detectar els errors que no volem repetir en el futur. ¿A vostè li ha passat alguna vegada?

–R. Jo abans d’equivocar-me no cometo aquest error.

–P. Touché (tret d’Escaich o Korneiev). Senyor Cruyff, ¿no creu que en part no mirem al passat perquè el present ens obliga a anar massa ràpid, a córrer massa per no veure’ns arrasats per la vida?

–R. Els meus davanters només han de córrer 15 metres, tret que siguin estúpids... La pilota es xuta amb el peu però al futbol es juga amb el cervell. ¿Què és la velocitat? Es confon velocitat amb anticipació. Mira, si em poso a córrer una mica abans que els altres, semblo més ràpid.

–P. És clar. Tot i que utilitzem el cervell cada vegada menys: hem delegat la memòria a Google i la imaginació, la seva divisa, a ChatGPT.

–R. És millor caure amb el nostre propi punt de vista que amb el d’una altra persona.

–P. Però el cas és que anem tan sufocats que fins i tot s’ha posat de moda la fe com a refugi.

–R. No soc creient. A Espanya, els 22 jugadors es persignen abans de sortir al camp. Si resultés bé, sempre seria empat.

–P. I vostè odiava l’empat. Però va guanyar lligues en l’últim minut... Si no és fe, ¿és llavors sort?

–R. La sort no existeix. Té a veure amb la casualitat i jo no crec en la casualitat.

–P. Senyor Cruyff, vostè es va enfrontar a la policia franquista fins i tot al terreny de joc. ¿Li sorprèn l’auge de l’extrema dreta? ¿No li estranya que cali el seu missatge tenint en compte la mediocritat dels seus líders?

–R. En el món dels cecs el borni és rei, però continua sent borni.

–P. ¿I què proposaria per enfrontar els seus arguments feixistes?

–R. Si el contrari té un jugador intel·ligent que es desmarca molt bé, sempre optem per la solució més senzilla: que ningú el marqui, així no es desmarcarà.

–P. És a dir, no entrar al seu terreny. Però si la raó fos com la pilota, ¿com l’hi treu llavors?

–R. Si nosaltres tenim la pilota, ells no poden fer cap gol. Si tens la pilota, no cal que defensis, perquè només hi ha una pilota. S’ha de fer el camp gran quan la tens i petit quan la tenen ells.

–P. És clar, prendre la iniciativa amb discursos propositius. Potser caldria parar-se a pensar amb deteniment quins moviments fer...

–R. Si toques de primera, jugues molt bé. Si toques dues vegades la pilota, bé. Si la toques tres, malament.

–P. Ja. El cas és que ja sembla impossible batre els més privilegiats.

–R. ¿Però per què no podríem guanyar un club més ric? Mai he vist un sac de bitllets marcar un gol.

–P. Suposo que l’important és no cometre tants errors nosaltres...

–R. El futbol depèn més dels errors que dels encerts.

–P. Ja. M’ho intentaré aplicar a mi mateix. Ara, per exemple, que estic escrivint la nova novel·la.

–R. Juga com si mai poguessis cometre un error, però no et sorprenguis quan el cometis.

–P. Ser ambiciós.

–R. Però un bon jugador té el problema de la falta d’eficiència. Ell sempre vol fer les coses més boniques del que és estrictament necessari.

–P. És clar, no abstreure’t amb l’estil i els adjectius. No adornar-te massa per arribar a l’emoció o a la porteria.

–R. Jugar a futbol és molt senzill, però jugar un futbol senzill és la cosa més difícil que hi ha.

Notícies relacionades

Seguretat habitacional

BTS i Rosalía: la normalitat i l’autocura

–P. Tot i que, abans d’escriure, he de comprar loció antipolls. Han tornat. Així que el deixo descansar deu anys més. Baixo a la farmàcia.

–R. Surt i disfruta.