Andalusia: les lliçons

Avui és el primer dia d’un nou temps polític que obligarà els dos partits principals a redirigir, afinar i innovar les seves estratègies. Després d’un cicle electoral mogut -Extremadura, Aragó, Castella-Lleó, Andalusia- s’inicia un silenci electoral que, a excepció de les municipals, no es trencarà fins al juliol del 2027, quan Pedro Sánchez convoqui eleccions. I aquesta és la primera conclusió dels resultats d’Andalusia: Sánchez no avançarà les eleccions. No en té motius, i necessita temps per preparar el nou assalt a la Moncloa. Sánchez domina completament el calendari electoral i aquesta és una eina poderosa davant d’un adversari que no acaba de trobar el discurs, i està tenallat pel verb incendiari de l’extrema dreta.

Els resultats del 17M andalús generen tres titulars indiscutibles. El primer, que el PP té un resultat espectacular (19 punts més que el PSOE, domini a les 8 províncies i més vots absoluts), però no ha aconseguit l’objectiu més valuós: evitar "l’embolic" d’engolir-se el gripau de Vox. El segon també és rotund: el PSOE ha rebut una pallissa monumental i ha consolidat la pèrdua d’un territori que havia estat emblema del poder socialista. I el tercer, la novetat: l’únic creixement a la banda esquerra passa, segons ha demostrat Endavant Andalusia, per la via de la defensa territorial. Després hi ha titulars menors, com el fet que Podem no remunta, tal vegada perquè no s’ha desentès de Sumar, partit que a hores d’ara ja és una rèmora. O també, que Vox s’allunya dels somnis del 20% electoral, per bé que ha sobreviscut als embolics interns dels darrers mesos. Però més enllà dels detalls, Andalusia ha enviat un missatge molt clar a PP i a PSOE: han de reinventar-se, si el primer vol arribar la Moncloa i el segon vol evitar marxar-ne.

Notícies relacionades

El PSOE s’aferra a una ficció

La polarització toca sostre

Les lliçons d’Andalusia per al PSOE haurien d’obligar els estrategues de Ferraz a remuntar-se al 2018, quan varen perdre el seu feu andalús, que sempre havia semblat inexpugnable. És possible que en aquell moment creguessin que la investidura de Moreno Bonilla era un mer accident geogràfic, una inclemència passatgera que fàcilment retornaria a la bonança, no endebades Andalusia sempre seria socialista. Però vuit després, amb un increment sostingut del domini dretà a tot Andalusia, és evident que aquell gir de guió no era una anècdota, sinó una categoria. No només no varen entendre que alguna cosa profunda estava passant a la societat andalusa, sinó que varen mantenir una deixadesa indolent que convertia Andalusia en una mera sucursal de Madrid. Lluny quedava l’andalusisme militant de Rafael Escuredo, el primer president socialista de la Junta, que va lluitar per dotar Andalusia del màxim de sobirania. I és per aquesta esquerda per on s’ha colat la gent d’ Endavant Andalusia. No cal dir que posar María Jesús Montero de candidata reblava en la idea d’una autonomia sucursalitzada, sense discurs propi, i amb dirigents que feien olor de resclosit. Altrament, candidatura fallida que torna a demostrar que anar posant ministres del govern a les candidatures resta vots per totes bandes. I més enllà del tema regional, és un fet que qualsevol retorn de Sánchez al poder passarà pel creixement dels partits a la seva esquerra, i les aliances que es generin. En aquest sentit, la lliçó d’Andalusia també és evident: el PSOE tot sol no arribarà enlloc. Això vol dir que en els mesos propers haurà de trobar la manera de moderar el seu discurs (cada vegada més radicalitzat) i deixar les posicions radicals als partits a la seva esquerra, per tal que tinguin cert oxigen.

Les lliçons per a Feijóo també l’obligaran a redefinir profundament el seu pla de ruta, atès que l’estratègia de dissenyar una via ràpida cap a la Moncloa a través d’èxits electorals territorials ha resultat un fracàs: només ha servit per perdre la majoria absoluta de Moreno i per donar rèdits electorals a Vox, que ajuden a ofegar-lo. Feijóo s’ha instal·lat en la única idea de la caiguda inevitable de Sánchez, sense capacitat de teixir aliances més enllà de l’extrema dreta i sense un discurs propi que consolidés el seu lideratge. És el líder, però no lidera, i aquest buit no l’ha omplert amb els èxits electorals autonòmics, perquè en tots ells Vox marca el pas. El pas i la radicalitat del relat.