Fins als macarrons

És fàcil rastrejar la seva genealogia: el va entonar Laporta durant la nit electoral i ha quallat en carrers, escoles i bars. "Macarrons, macarrons, macarrons". El càntic, de fet, va néixer en un acte populista de campanya (el president els va cuinar en un bar de l’Upper) i s’ha revestit de reflexió: si diu el proverbi que "les accions parlen més fortes que les bombes", en aquest cas els seus ideòlegs segellen a foc l’esperit amb la frase: "Menys powerpoint i més macarrons".

"Macarrons, macarrons, macarrons". Sona amb la contundència del "Barça! Barça! Barça!" en el títol del famós article de Montalbán. El missatge és nítid: es va imposar la rauxa al seny i la intuïció al dossier. Hi ha qui parla de populisme, i de fet Font insistia a assenyalar el president com el Laporta Trump (en oposició al primer Laporta Kennedy). I el cas és que si Trump es fa retrats al Despatx Oval envoltat de capses de McDonalds, què millor que els macarrons ("macarrons, macarrons") de la iaia com a esperanto emocional nostrat . Però tot i que és cert que Laporta broda la forma dels populismes, de moment no defensa el fons (ni els valors) de Trump o Milei.

Perquè el populisme, per sortir triomfant, s’ha d’adaptar amb talent a la realitat sociocultural de cada lloc. I res millor que una recepta com aquesta. Per començar, tothom creu que els de la seva iaia (com pensen els pitjors nacionalismes dels seus països) són els millors. Així que els macarrons no són només macarrons, ni tan sols són macarrons de la iaia, sinó que són els macarrons de la iaia Pilar, Pepa o Manela, en funció de qui sigui l’àvia, sí, però també segons els secrets que amagui: carn de boví picada o restes del rostit, pebrots de tres colors o només ceba en abundància, tomàquet fregit amb un pessic de sucre o natural greixat amb mantega. "Macarrons, macarrons, macarrons". El secret és que són i no són sempre el mateix: la idea de macarrons de la iaia ens interpel·la a tots, però els macarrons de la teva iaia et parlen a tu i només a tu.

Notícies relacionades

Matar el cap de la tribu

La trampa de l’edat

Els macarrons, com la gespa acabada de tallar o els colors de la samarreta del teu equip, són una passada mil·limètrica al centre de la teva infància, aquest món aproblemàtic i senzill. Quan els problemes són encara només misteris i prefereixes repetir pasta que partir percebes. Laporta ho sap, així que ha anat més enllà i ha arribat a dir que adora les galetes Príncipe de xocolata amb Coca-cola i que als macarrons li agrada afegir-hi patates fregides. Maridatges que aixecarien celles fins i tot a Master Chef Junior, però davant els quals tots reconeixem el paladar de la nostra infantesa. Els macarrons, més bons que les croquetes de Laudrup abans de la traïció, més artístics que una fotocòpia de Bola de Drac al Louvre. Sobretot, si el rival és un plat de mongeta bullida amb un rajolinet de vinagre desconstruït pel xef d’un hotel a Dubai.

"Macarrons, macarrons, macarrons". Un crit recorre Catalunya i entra a casa meva. Avui, sense anar més lluny, la meva parella té un viatge de feina. Així que jo, amb arts de líder populista, sé molt bé com disparar el carinyo de les meves dues criatures. Quan acabi aquesta columna, entapissaré la safata de pasta amb brins de formatge. El forn està encès. Ja arriba, com una olor de primavera, el càntic des del menjador: "Macarrons, macarrons, macarrons". I dues boles de gelat de postres.