L’assignatura de Feijóo

A Espanya, María Guardiola, presidenta en funcions d’Extremadura, ha perdut les dues primeres votacions d’investidura. En la segona n’hauria tingut prou amb l’abstenció dels 11 diputats de Vox, però hi han votat en contra. María Guardiola, que després de la sortida de Vox governava sense majoria, va anticipar les eleccions perquè Vox no li votava els pressupostos. Creia cegament que obtindria majoria absoluta i podria prescindir de Vox. Però, tot i que va pujar al 43% del vot, es va quedar en 29 escons (un més) i no va aconseguir la majoria, mentre que Vox va saltar de 6 a 11 escons. Encara pot ser investida –fins al 4 de maig, quan s’haurien de repetir les eleccions–. A esperar.

A l’Aragó, Jorge Azcón va convocar pels mateixos motius eleccions anticipades el 8 de febrer. I li va passar el mateix. No només no va aconseguir la majoria absoluta, sinó que va perdre dos diputats, mentre que Vox els va doblar, de 7 a 14. Els trets d’aquestes dues evitables eleccions –que Feijóo va animar a convocar per mostrar la debilitat socialista– són similars: caigudes del PSOE, manteniment del PP, que no aconsegueix l’anhelada majoria, i tret de Vox. Dobla els diputats i capta el vot de l’emprenyament. I jove.

Vox no voldrà res amb el PP abans de les eleccions –aquestes sí obligades– de diumenge que ve a Castella i Lleó, on el president Mañueco (PP) no té tampoc majoria absoluta i gairebé segur que necessitarà Vox. Mentrestant, l’extrema dreta vol que es vegi que és decisiva i després plantejarà al PP un "paquet global", que haurà d’acceptar o córrer el risc de repetir tres eleccions. Amb les andaluses pendents.

I la penúltima setmana, Feijóo va cometre un error amb un document en què Génova assumia les negociacions, admetia que pactar amb Vox era l’única solució i feia picades d’ullet ideològiques: immigració, pacte verd... Però hi posava condicions. I Abascal es va rebotar. ¿Per què? Si vols pactar amb algú no li posis condicions públiques: negocia-hi amb sigil. I encara menys si has dit que és l’única alternativa.

A més, Feijóo creu –s’equivoca– que Vox ha d’ajudar el PP a governar. Però Abascal és el president del partit europeu Patriots –el principal de l’extrema dreta europea, amb Marine Le Pen i Orbán, però no Meloni–, l’objectiu del qual no és tant ajudar el centredreta (el PPE) com substituir-lo.

L’afany d’Abascal no és tant el govern de les tres autonomies com potenciar Vox com un partit en alça i imprescindible. I aconseguir així el màxim d’escons en les pròximes eleccions generals per després poder pactar en una posició de força. No és igual que el PP tingui 137 diputats i Vox 33, com ara, que el PP en tingui 110 i Vox 80. En aquest cas, Abascal exigiria un govern paritari i una vicepresidència "expansiva".

Si vols ser el partit alfa no és bo dir que depens de Vox. Encara que després sigui així. Ni convocar eleccions autonòmiques anticipades que el visualitzin com a gairebé inevitable. Qualsevol pacte exigeix una dosi d’incertesa. Per això Mañueco (i Feijóo al darrere) s’ha equivocat menyspreant l’oferta de Carlos Martínez, el candidat socialista a Castella i Lleó, de governar la llista més votada. És difícil –no impossible– que Mañueco quedi segon. Però a canvi del risc –petit– s’obria una zona de desgel entre el PP i el PSOE.

Notícies relacionades

Invitacions al desordre

L’ànima i la sintaxi

¿Per què no ho han ni considerat Mañueco i Feijóo? ¿Perquè creuen que Martínez no hi pinta gaire? Error, perquè, en qualsevol cas, Sánchez tindria algun destorb. ¿Per por que Abascal s’enfadés? Error, perquè un bon pacte exigeix que l’altre no sàpiga que estàs a les seves mans. ¿Per por que hi hagi més electors del PP –segons les enquestes, un 14%– que se’n vagin a Vox? És creure que el teu lideratge perd punch.

¿Perquè penses que l’actual divisió en dos blocs és inevitable? Però així la Constitució del 78 només es pot degradar.