‘No’ a la guerra

Els països del Golf, amics dels Estats Units, tenen una crisi existencial; l’estret d’Ormuz –per on passava el 20% del petroli i el gas natural que el món necessita– s’ha tancat, i ara ens trobem en una fràgil treva que ningú sap com acabarà.

Les cimeres de Barcelona han sigut oportunes. Espanya i molts altres països han aixecat acta del fet que el món està contra la guerra. I Sánchez ha aconseguit erigir-se en un dels líders mundials més significats, cosa que el beneficiarà en política interior, ja que Vox està perdent força pels seus vincles amb un Trump cada dia més incoherent i el PP peca de poca definició.

Espanya i Barcelona guanyen protagonisme quan els presidents del Brasil, Mèxic i Colòmbia venen a favor de la pau. Però Espanya és a Europa i al món atlàntic. I no hi hem vist Mark Carney, el primer ministre del Canadà, que a Davos va plantar cara a Trump i propugna una aliança de potències mitjanes, ni cap governant europeu de pes. Hi era, sí, l’intel·ligent líder socialdemòcrata suec –a l’oposició–, però ni el laborista Starmer ni la primera ministra socialdemòcrata de Dinamarca. ¿Pot Espanya definir una política internacional progressista al marge dels seus socis europeus?

Està bé demanar que ningú intervingui a Cuba, però no silenciar que des de fa molts anys Cuba és una terrible dictadura i un gran fracàs econòmic. Està bé demanar que la UE suspengui el seu acord d’associació amb Israel, però no perquè sigui un vot piu. Ni França, ni Alemanya, ni Itàlia ens seguiran i ens quedarem sols, amb Irlanda i Eslovènia. Els grans discursos d’Albares –per molta suficiència que mostrin– no mouen les capitals europees.

Notícies relacionades

M.Rajoy i l'operació Catalunya, els grans misteris de l'univers

Hores decisives a l’Iran

Sánchez ha de ser aplaudit quan diu que la guerra de l’Iran és inadmissible i un gran error, però no podem ser solitaris missioners progressistes, juntament amb –això sí– Lula i Petro. Mentrestant, Macron va reunir el cap de setmana 41 països –europeus i del Tercer Món– disposats a col·laborar pacíficament –no se sap ni com ni quan– amb la reobertura de l’estret d’Ormuz. ¿Per què no volem ser allà, amb França, Alemanya i molts més?

La política de bones intencions ha de ser aplaudida. Però ¿on era la realpolitik progressista i efectiva a Barcelona? Potser –ens agradi o no– qui més estigui treballant pel final de la guerra no sigui Sánchez, ni Macron, sinó el Pakistan. Difícil mediar per la pau si abans s’han volat els contactes.