¿Què és el dret internacional?

La intervenció a Veneçuela per capturar Maduro no és comparable a la guerra que han iniciat els Estats units i Israel contra l’Iran, més enllà de les similituds bàsiques: Trump n’és l’artífex en ambdós casos; l’acció militar es dirigeix contra règims dictatorials, als quals es vol derrocar, i els dos països estan en una situació geoestratègica d’enorme importància.

Però a partir d’aquí, ni Veneçuela és l’Iran, ni Maduro és Khamenei, ni una intervenció quirúrgica és equiparable a una guerra integral. Tanmateix, sense ser comparables, ambdós plantegen el mateix debat sobre el dret internacional, i aquest és el punt a què s’agafen els líders polítics que condemnen l’atac. De sobte, les Monteros, Belarras, socialistes amb ministeri i el tutti quanti de l’esquerra espanyola, amb Pedro Sánchez com a Sant Cristo gros, han agafat els micròfons per parlar d’"atropellament a la legalitat internacional" i han exigit el final de la guerra. "El costat correcte de la història és estar allà on es pot garantir la pau", ha dit un Sánchez als Goya, cofoi de la raspallada que l’ínclita Sarandon li ha dedicat. I així, instal·lats en l’antitrumpisme rampant, erigits en defensors de la pau i abanderats del dret internacional, tota l’esquerra caviar ha venut una moralitat superior davant qualsevol que gosi justificar i/o entendre els motius de la guerra. En realitat és la suficiència pròpia d’aquesta mena d’esquerra, que sempre mira els altres per damunt de l’espatlla.

"Atropellament del dret internacional" i "estar allà on es garanteix la pau": magnífic. Qui podria estar en contra d’aquests paraules importants tan beatífiques i benintencionades? S’hi pot estar si les dites paraules importants són closques buides, tan inflades de retòrica, com absentes de contingut. I molt sovint prenyades d’oportunisme. No es pot afirmar que hom defensa el dret internacional davant l’atac contra l’Iran, i no haver dit res de la destrucció sistemàtica del dret internacional que ha fet el règim iranià des de 1979. On era el dret internacional quan l’Iran promocionava i finançava grups terroristes arreu de l’Orient Mitjà, responsables de centenars d’atemptats? On era el dret internacional, quan utilitzava els seus proxies per desestabilitzar tot l’Orient Mitjà? On era, quan les milícies de Hezbol·là, armades i entrenades per la guàrdia revolucionària, destruïen literalment el Líban? On era el dret internacional quan l’Iran perpetrava atemptats en terra argentina? On era aquest preciós i inviolable dret internacional quan l’Iran posava en marxa la seva carrera nuclear, i estava arribant al punt crític d’enriquiment d’urani? On era, quan amenaçava any rere any Israel amb la seva destrucció completa? On era, el dret internacional, quan el règim disparava amb munició real contra els manifestants i en matava milers? On era… És aquí on Sánchez esdevé el rei despullat: mai no s’ha pronunciat contra les barbaritats que l’Iran perpetrava en tot l’Orient Mitjà (i d’altres llocs del món, com l’Amèrica Llatina), feliç habitant del seu Nirvana de moralina progre. Només recorda el dret internacional quan finament algú diu prou i actua, sobretot si són les seves bèsties negres, els americans i els israelians. En el millor dels casos, és una actitud hipòcrita. En el pitjor, és pur oportunisme.

Notícies relacionades

L’ona expansiva

Zapatero, Plus Ultra i els expresidents

I si parlem del "lloc on garantir la pau", quina pau es podia garantir amb un règim criminal que havia creat tot un cinturó de foc a l’Orient Mitjà, i era el responsable dels conflictes armats a la regió, des d’Israel al Iemen i al Líban, passant per l’Iraq…? Un règim que ni volia canviar, ni negociar, havia tornat a enriquir urani i tornava a armar i finançar els grups terroristes afins. Per garantir la pau, no sembla que hi hagués gaires alternatives que atacar el règim i fer-lo caure.

Aquesta és la qüestió, que el dret internacional nascut després de la Segona Guerra Mundial fa molt de temps que és un concepte vacu que només serveix perquè dictadures atroces perpetrin tota mena de barbaritats i alimentin tota mena de monstres, assentats en la seva legalitat. Al capdavall és el dilema entre Churchill i Chamberlain: el segon volia negociar amb Hitler. El segon va tenir clar que el camí de la pau era, desgraciadament, la guerra.