El desprestigi del dubte

Cada succés arriba, a més, acompanyat d’una explicació immediata, de la seva interpretació i, molt sovint, de la interpretació d’aquesta interpretació. L’esdeveniment amb prou feines ha tingut temps d’existir que ja està envoltat per un exèrcit d’opinions que l’empenyen cap a un significat. És com si la realitat no pogués estar despullada ni un sol instant, com si necessitéssim vestir-la de seguida amb teories, amb sospites, amb metàfores polítiques o morals. El resultat és una sensació estranya: creiem saber més que mai i, no obstant, entenem menys.

Notícies relacionades

Es riuen de Sánchez

El rei i el cop del 23F

La sobreinterpretació neix d’aquest excés. Quan tot sembla significatiu, res ho és del tot. Llegim els fets com qui llegeix símbols ocults, buscant intencions on potser només hi havia atzar, errors o simple cansament humà. Cada ciutadà es converteix en analista, jutge i narrador, i el món comença a semblar una novel·la col·lectiva escrita a tota velocitat, sense revisions ni distància.

En aquest context, el dubte ha perdut prestigi. Aturar-se a dir "no ho sé encara" resulta gairebé sospitós. Surts del cine amb un parell d’amics i se t’exigeix una opinió immediata, que ha de ser taxativa, reconeixible, compartible amb els corrents de pensament dominants. El que és complex, en fi, se simplifica fins a esdevenir caricatura, i l ’ambigüitat – que caracteritza el que és humà– queda expulsada del debat. Potser el veritable problema no és l’excés d’informació, sinó el pànic al silenci que aquest excés intenta amagar. La informació contínua (falsa o veritable) ens evita enfrontar-nos a un buit incòmode: el de no entendre res.