Pedrooooo, ¿una altra vegada?

És esgotador. No tant per la validesa dels objectius que escull en cada jugada, sinó per la fal·làcia de la tàctica que utilitza. És cert que hi ha temes que tenen molta transcendència valòrica, i que han de formar part de l’agenda de qualsevol governant. Però sempre que aital governant governi. Quan, en canvi, la política esdevé una inacabable tirallonga de gestos de gran soroll, més pensats per al domini del relat mediàtic, que per a l’exercici efectiu del servei públic, aleshores no hi ha política, hi ha màrqueting i propaganda. És a dir, no hi ha estratègia i projecte, hi ha pura tàctica.

És el cas de Pedro Sánchez, autèntic mestre del tactisme. De fet, és tal la seva habilitat per treure conills del barret, que ha aconseguit mantenir-se en el Govern sense majoria parlamentària, amb fracassos en lleis estel·lars, derrotes territorials, sense pressupostos, amb problemes estructurals i rodejat de tota mena d’escàndols. Contra la paret i amb mal temps, i tanmateix, immune al desànim, dia rere altre treu un esquer del seu catàleg de Netflix, i aconsegueix desviar l’atenció, entretenir el personal i guanyar temps. I qui dia passa, any empeny. És igual que la dana posi en evidència la incompetència d’ambdues administracions –l’autonòmica i l’estatal–, que els focs de l’estiu mostrin les deficiències en prevenció, que el tràgic accident d’Adamuz destapi la desastrosa situació de la xarxa ferroviària o que el crit desesperat del gran Mariano Barbacid demostri l’absolut abandonament públic que pateix la investigació científica. Tot és igual perquè, cada vegada que es descontrola el relat públic, apareix una galindaina que desvia el debat crític. La darrera ha estat la baralla amb Elon Musk (posterior a la baralla amb Trump, posterior a la baralla amb Netanhayu), però atès que tot suflé tendeix a desinflar-se, Sánchez ha trobat ràpidament un altre substitut i ara ha decidit treure a passejar el sempre sucós fantasma del 23F.

Que quedi clar: és un tema important. Saber exactament què va passar, destapar els enigmes que rodegen el cop d’estat, posar adjectius als noms propis d’aquell temps i etcètera, forma part del dret públic a la informació. I, en aquest cas, rebla en l’exigència democràtica de la memòria històrica. Massa mentides, massa desmemòria, massa impunitat. El problema no és, doncs, en la iniciativa, que hauria d’haver pres qualsevol govern des de fa anys. El problema és l’oportunisme amb què Sánchez juga amb temes sensibles per tal d’obrir debats frontals que excitin el debat polític, i així va guanyant credencials. Són eternes distraccions que, amb l’efecte boira que produeixen, impedeixen veure amb claredat la situació real del seu govern.

Notícies relacionades

El laberint de la justícia

Empreses amb visió de futur

Quant de temps fa que Pedro Sánchez no lidera un projecte important, d’aquells que defineixen una legislatura? I quant de temps fa que no aconsegueix un acord parlamentari sòlid per canviar alguna llei bàsica? De quina manera enfrontarà el devessall de diners que promet a tort i a dret, sense tenir pressupostos? Quina estratègia creïble i perdurable ha presentat per resoldre el dèficit ferroviari? Hi ha un pla estratègic per evitar accidents davant la situació també precària d’alguns pantans? Presentarà algun mètode eficaç per a la qüestió de l’habitatge que no passi per la retòrica demagògica dels Sumar de torn? I així fins a l’infinit.

Aquesta és la qüestió alarmant de tot plegat. Evidentment, és bo que ara s’obri el meló del 23F i també podem debatre el tema dels menors i les xarxes, o resoldre el naufragi d’Europa o fer veure que tenim la solució màgica per a l’embolic d’Orient Mitjà. Tot és bo, tot és permissible i tot pot ser necessari. Però només si tot plegat és l’apèndix lluent d’un govern que governa. Ergo, d’un govern que sap teixir les majories necessàries, que pot presentar i guanyar lleis al Parlament, que té projecte per a les qüestions més lacerants, i la solidesa del qual es basa en la credibilitat. Quan tot això falla, la resta és pur soroll. Aleshores no hi ha govern, ni lideratge, hi ha el sinuós i cínic espectacle del poder per al poder. Pur malabarisme de la resistència, tan buida de contingut públic com sobrada d’interès privat.