En la bona direcció

Coincideixo plenament amb l’Albert Sáez i en Joan Tapia, en sengles articles que han publicat sobre la llei contra la multireincidència que s’ha aprovat al Congrés. Tapia parla d’un "sonor triomf" de Puigdemont, que ha aconseguit el miracle de 302 diputats a favor de la seva iniciativa: des del PNB fins al PSOE passant pel PP i Vox, una amplíssima majoria de la Cambra han votat no en termes ideològics, sinó en termes de servei públic. Darrere, l’ampli ventall d’alcaldes de tots els colors polítics que coneixen a peu d’obra l’enorme estrès social que representa la multireincidència. Només han quedat fora del consens els vots de l’esquerra ultra –de Sumar a Podem, acabant en Bildu– i l’estranya abstenció d’una ERC que ideològicament fa temps que vagareja per l’espai sideral. La resta, tots al voltant d’una iniciativa de Puigdemont, capaç d’aconseguir des de Waterloo trencar momentàniament el deliri en què està immers el debat parlamentari.

L’article de Sáez va en la mateixa direcció tot posant el dit a la nafra: l’aprovació de la llei deixa descol·locat el populisme extrem, poc avesat al fet que els partits tradicionals avantposin la resolució dels problemes a la batussa ideològica. "Res d’això quadra amb l’esquema de la polarització que retroalimenten la Moncloa i Génova", afegeix, i precisament per això, l’èxit de la iniciativa de Junts és d’enorme importància per a la salut democràtica. Primer, perquè trenca els inflexibles esquemes dreta-esquerra i recorda el caràcter transversal de la majoria de problemes que ens afecten socialment. I segon, perquè se salta la barrera del políticament correcte i entra de ple en els problemes de fons dels ciutadans. La reincidència sistèmica del petit robatori, i la constatació de la inutilitat de la llei quan permet que els delinqüents acumulin desenes de detencions i continuïn campant pel carrer fent tota mena de delictes, és una sagnia a la salut democràtica d’una societat, i és la primera via d’aigua des d’on s’escolen els vots cap a l’ultrisme populista. No oblidem que allà on la política no entra per por de la correcció política, per prurit ideològic, o per simple incapacitat de tenir respostes, els extrems troben un mannà inesgotable.

Notícies relacionades

Més ‘Cims borrascosos’

¿Prohibir el burca?

Per això la iniciativa de Junts i el consens parlamentari que ha aconseguit és un senyal en la bona direcció. Malgrat que la majoria dels dirigents mostren la seva preocupació pel creixement dels extrems ideològics (una preocupació a vegades massa fictícia, i/o vegades aprofitada), el fet és que el seu capteniment no fa res més que alimentar-lo. Quan es defuig tractar qüestions com la qüestió immigratòria, o el creixement de la inseguretat, o el xoc social amb el radicalisme islàmic o qualsevol dels temes ‘calents’ que es parlen a les cases, però s’amaguen als micròfons, aquest buit de paraula i acció l’omplen els Vox de torn. Són els partits que mostren una duresa verbal extrema, sempre acompanyada d’una aterridora buidor conceptual, i aquest binomi entre la duresa i el simplisme dona seguretat als que cerquen desesperadament una resposta. Per això cal aixecar el vel del silenci autoimposat i parlar-ne, i, sobretot, cal actuar amb decisions valentes que donin un respir a la societat. Cada petit robatori que llança a terra una dona per robar-li un collar, o trenca els vidres d’una botiga per entrar-hi, o s’abraona sobre un jove per robar-li un mòbil, cada un d’aquests multiplicat per milers, són una font inesgotable de por, regressió i inseguretat ciutadana. Sobretot quan la impressió de la gent és que la llei falla, que l’ordre democràtic no actua i que els delinqüents tenen una permanent impunitat. Això és la multireincidència: la fallida del sistema davant el ciutadà espantat.

És aquí on l’èxit de Junts amb aquesta llei esdevé un model a seguir per tal de combatre els populismes extrems. La prova: Vox ha hagut de votar la llei per no desmentir-se, però alhora, en votar-la, ha perdut el seu poder. No es combat Vox o AC o d’altres populismes extrems amb retòriques grandiloqüents, ni amb peticions sorolloses a boicots impossibles –que se salten els mateixos que les demanen–, sinó amb acció política. Tractar els problemes més calents de la societat, i trobar la manera de donar-hi resposta. No hi ha altra via.