Bad Bunny i els espavilats

La meva postura és clara: el que va fer en el descans del partit de la NFL (campionat de futbol americà) el porto-riqueny és probablement el moment més rellevant (per l’impacte polític i l’abast social) de la cultura pop mainstream del segle XXI. És molt valuós celebrar una mirada a l’arrel i al passat, tan distanciada de la nostàlgia neofeixista. Encara més si és un xou tan ben escrit, que enalteix l’heroi anònim (la Toñita, propietària de l’últim club social caribeny a Brooklyn) i posa el focus en detalls eloqüents que enclouen tota una cultura (el nen que dorm estirat sobre tres cadires durant un casament). Un talent per a la síntesi que ja havia mostrat abans: les dues cadires Monobloc blanques, de plàstic, barates però simbòliques (la vida al carrer i l’art popular) de la portada del seu últim disc (buides, per la diàspora del seu país).

Òbviament, la meitat reaccionària del planeta diu penjaments de l’assumpte, fet ben sa, però em voldria centrar en els qui l’ataquen amb mirada progressista. Poc s’hi pot fer davant els dolents orgullosos de ser dolents, però potser sí davant els espavilats que ignoren què és un espavilat: un ximple que no sap que ho és.

Notícies relacionades

Vox i el dilema de la governabilitat

¿I si comencem a passar-nos-ho bé?

N’hi ha que diuen que Bad Bunny és mer entreteniment, com si una estrella del pop fos un acadèmic preparant la tesina de Derrida de dia i actuant en un micro obert de Gràcia de nit. Alguns citen Adorno, sense adonar-se que ell aplicava les seves diatribes a una música com el jazz, gènere ara tan prestigiós com infal·lible per detectar espavilats (solen dir que els agrada el jazz, així, en abstracte, i l’associen a l’elegància com un ric de mal gust associa el triomf als iots o la qualitat de vida a un gintònic en copa de bola). Diuen, és clar, que no s’entén què canta, tal com deien d’Elvis els espavilats dels cinquanta. Encara més, parlen de degeneració, sense adonar-se que això ha fet cada generació, fins i tot amb el vals ("com que aquesta exhibició obscena es limita a les prostitutes i a les adúlteres, no el considerem digne d’esment...", publicava el Times el 1816). Parlen de la contracultura dels seixanta, sense recordar que un dels seus activistes més lúcids solia dir, el 1968: "Do you have a movement? Yeah, it’s called dancing". I ho comparen amb grans noms del passat. Però els qui hi entenen saben que això és un parany: "Una cançó de bressol és millor que la novena de Beethoven... si el que vols és adormir un nadó" o "Baby Shark és una obra mestra en el que pretén", diu El Barroquista en el seu recent Otra historia de la música.

És sa que no entenguis musicalment Bad Bunny, perquè la música pop es basa en això: a crear rases generacionals i a oferir un llenguatge a cada nova joventut. Però la reivindicació del contagi cultural (i la seva batalla contra el neocolonialisme, la intolerància, el racisme, l’amnèsia) mitjançant el ball que va fer Bad Bunny, mentre detenen milers de persones en un món cada vegada més estret, és tan valuós (i pop: és a dir, icònic) com el puny en alt dels atletes negres a Mèxic 68. No percebre això no té a veure amb la sordesa (o que no t’agradi la seva música), sinó amb la ceguera (i no saber llegir el temps que t’ha tocat viure).