L’‘after’ altra vegada
Exterior de un after hours. /
Davant de casa hi continua havent l’after Kinley. Ja vaig escriure sobre ell. Està situat vint esglaons per sota del nivell del carrer. Té sentit: aquest tipus de locals impliquen sovint alguna mena de descens, fins i tot de catarsi, ja que, quan emergeixes de les seves profunditats i encares l’escala per anar-te’n a casa, comproves no sense fascinació que el món ha consumat l’òrbita diària i ja ha sortit el sol. El local ja hi era quan em vaig traslladar a la meva casa d’ara fa tres anys i mig. En aquest temps, no he tingut mai la temptació de baixar a donar-hi un cop d’ull. En realitat, ho vaig fer fa sis anys, per escriure un reportatge sobre l’improbable pas per aquest local, quaranta anys abans, d’un jove xilè anomenat Bolaño. El meu amic Xosé Luis Fortes, que ja és mort, explicava que a finals dels setanta havia conegut un tal Bolaño al pub Yopo, que era com aleshores es deia el Kinley. Arran de la lectura de Los detectives salvajes, va recordar que havia entaulat conversa amb un paio que li va explicar que era xilè, es deia Bolaño i caminava a la recerca dels seus ancestres. Aquesta recerca encaixava amb una part de la biografia del Roberto Bolaño autèntic, l’avi patern del qual havia nascut a Galícia.
Tornem a l’after, però. En aquests anys de veïnat he vist esplendor i decadència, he vist fins i tot com l’Ajuntament el clausurava i al cap de poc n’autoritzava la reobertura. Però abans que res hi he vist espectacles majúsculs des de la meva finestra, que segons els dies em portaven de la comèdia a la tragèdia i a l’absurd i tornar a començar, no sempre en aquest ordre. Alguns matins, quan surto molt aviat al carrer, encara no ha obert. La nit encara s’ha d’acabar, penso. En efecte, dues hores després, mentre treballo a la cuina, sento un murmuri voluminós, que es va tornant cridòria, mentre començo a córrer pel passadís, esperant veure el moment àlgid de l’espectacle. És sempre tristament cèlebre. Els dissabtes i diumenges al matí, sense trànsit, les discussions, els desmais, els saltirons, de vegades les baralles –bastant desinflades, gairebé còmiques, com si fossin de cinema mut–, es traslladen de la vorera a la calçada.
Des de la cafeteria de l’hotel que hi ha al costat s’assisteix a tot amb una normalitat sorprenent. Fa gairebé pena la indiferència amb què s’ho miren. De vegades gravo un vídeo per enviar-lo als amics i que obtinguin la falsa impressió que la meva vida no és del tot avorrida gràcies a l’after. Fa uns mesos la policia es va assabentar que hi havia aquests vídeos i me’n va reclamar un. El resultat va ser que al cap d’unes setmanes vaig rebre una carta del jutjat en què em citava a declarar com a testimoni d’una de les baralles. No m’hi vaig presentar. Vaig al·legar, en vigílies, que no era a la ciutat. Gairebé era veritat. Ara han tornat a citar-me. Hi hauré d’anar per explicar-los que no recordo res, que totes les baralles són la mateixa i que de vegades acaben bé, com fa tres dissabtes, quan dos homes van començar a clavar-se plantofades erràtiques, que no encertaven mai el blanc, i quan va passar un taxi li van fer senyals i hi van pujar plegats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
