La tribuna
De victòria en victòria, ¿fins...?
La primera anàlisi situa el PP davant la brutal evidència de no tenir estratègia per poder frenar la sagnia de vots que li provoca Vox
Pedro Sánchez crema les naus per salvar la Moncloa: compta amb el fet que l’extrema dreta creixi, perquè la dualitat electoral no sigui entre ell i Feijóo, sinó entre ell i Abascal
Cap sorpresa en els resultats. Com escrivia la setmana passada, els titulars estaven escrits abans del 8F perquè tots els indicadors apuntaven en la mateixa direcció: ensulsiada del PSOE, victòria amarga del PP i contundent èxit de Vox, que suma escons en cada contesa. És a dir, Aragó ha estat un bis repetit d’Extremadura i, amb molta probabilitat, és l’avantsala del que passarà el 15 de març a Castella i Lleó.
A partir d’aquí, les conclusions són gairebé tan previsibles com prospectives. Què ens diu Aragó, aquest swing state electoral? Els titulars en el broc gros: el bipartidisme està mort; el vot de protesta ha passat de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, ergo el desgast socialista no l’aprofita Podem, sinó Vox; al PSOE només li queda Portugal; i al PP no li funciona ni el Cristo Gros del Vito Quiles. És a dir, si Aragó és l’Ohio espanyol, Vox està desbocat i ningú no sap com parar-lo. Qui podia imaginar fa pocs mesos que les previsions d’un Vox enfilat al 20% fossin creïbles! I, tanmateix, després del 17% d’Extremadura i el 18% d’Aragó, pot arribar a ser una previsió a la baixa.
De l’engròs al detall, la primera anàlisi situa el PP en la brutal evidència de no tenir estratègia per poder frenar la sagnia de vots que li provoca Vox. És evident que a l’extrema dreta li està sortint bé la maniobra de no entrar als governs i fer d’oposició total, ofegant el PP en cada negociació fins a deixar-lo sense aire, com bé sap la interina Guardiola. Convertit en el díscol del bipartidisme, aplega tota la indignació antisistema que batega dins la societat espanyola, i que va molt més enllà de l’antisanchisme. Aquesta és la realitat que el PP no ha sabut llegir i per això s’ha enredat en una carrera de caucus que li han disparat al peu: pensava que avançant eleccions autonòmiques, aniria fent una erosió gradual al PSOE i es llançaria cap amunt, i el que ha aconseguit és demostrar que ha arribat al sostre. Cada contesa electoral ha migrat l’aspiració del PP de ser l’alternativa única, alhora que ha engrossit el poder de Vox. Aragó-Ohio en fa el retrat precís: dos escons menys per al PP i set més per a Vox.
Maniobra de caucus errònia que s’afegeix a la incapacitat de Feijóo de dissenyar una estratègia precisa. El PP oscil·la entre el model Bonilla i el model Ayuso, és a dir, entre la distància centrista i el mimetisme amb Vox, i a les darreres ha optat pel mimetisme. Per això van treure en Vito Quiles a passejar, per ensenyar la poteta voxista del PP, amb l’esperança de sumar vots, i no els ha servit de res. Lògic: si es tracta de cercar el vot més bronc i agressiu, millor votar l’original i no l’imitador.
A l’altra banda de la vorera ideològica, l’anàlisi sobre els resultats del PSOE a primera instància és simple: l’antisanchisme s’obre camí de manera imparable; a Sánchez no li funcionen ni les glòries ministerials; i el rosari de derrotes autonòmiques està deixant el poder territorial socialista en els ossos. Podria semblar, doncs, el final de Pedro Sánchez però…, i el però és la clau, perquè tots sabem que Sánchez domina les adversatives. És un però que no mira cap a Aragó, sinó cap a Portugal, on els socialistes han vençut el populisme d’extrema dreta. Sánchez sap que no pot aturar ni el seu desgast, ni l’actual sagnia autonòmica que pateix el seu partit, però també sap que guanyar les eleccions generals guarirà totes les ferides i, a diferència del PP, té l’estratègia ben definida: deixar que Vox creixi, perquè la dualitat electoral no sigui entre Sánchez i Feijóo, sinó entre Sánchez i Abascal. És a dir, entre el progressisme i la reacció, entre la roja i la azul, una confrontació que sempre li ha donat rèdits electorals. A aquest objectiu respon la seva estratègia de regularitzar 500.000 immigrants en plena campanya a Aragó, sabent que era mannà per a l’extrema dreta. Barallar-se amb Trump, amb Musk i etcètera també respon a aquesta maniobra de distracció que desvia el debat de l’acció de govern, i el situa en la batalla cultural. I en aquest partit a dos, el PP es queda sense pilota.
Aquest és l’oxímoron dels resultats a Aragó: la victòria del PP segresta Feijóo, i la derrota del PSOE allibera Sánchez. Crema les naus, per salvar la Moncloa.
