La mateixa incomoditat

Cada un portava una empremta de la manera com havia mort. Els de la riuada encara estaven irremeiablement molls; els del tren semblaven no haver acabat de frenar; els d’ETA mantenien una quietud tensa, com a l’espera del tret al clatell. La tele del més enllà reproduïa les imatges del Congrés igual que els miralls deformadors del Callejón del Gato (vegeu Luces de bohemia, de Valle Inclán). Les veus arribaven una mica distorsionades, però les paraules clau ("víctimes", "responsabilitats", "vergonya") travessaven l’aire amb una nitidesa cruel. Cada vegada que algú utilitzava els seus morts (tots els morts tenien propietari) per castigar l’enemic, a la sala d’estar del més enllà es produïa una tremolor.

–Ens han convertit en frases –va dir algú.

–En armes llancívoles –va corregir un altre.

–En mer soroll –va afegir una tercera veu, cansada.

Notícies relacionades

Rigor i servei públic

La justícia sí que funciona

Els sorprenia la violència regnant, així com la privatització dels difunts i les difuntes (puto genèric incapaç). Els resultava obscè aquest batut de cadàvers, aquest liquat moral amb què cadascú intentava imposar-se a l’altre.

A estones, sentien una pietat sense límits pels que discutien, atrapats en un present estret, obligats a obtenir un benefici, quantificable en vots, de les diferents desgràcies. Es preguntaven si ells havien sigut així també de vius. Jo seguia l’escena des del meu sofà real, i el meu desconcert coincidia amb el desconcert dels del més enllà. La mateixa incomoditat, la mateixa tristesa sense consol. I en aquesta coincidència va començar a obrir-se una esquerda inquietant: si miro el món com el miren els difunts, ¿què me’n separa? Potser només aquesta migranya assassina.