Recuperar la llengua
Hi ha un paràsit real, documentat, amb nom propi (Cymothoa exigua), que devora la llengua d’un peix i ocupa el seu lloc. Hi entra per les brànquies, com qui es cola per la porta de servei, es fixa a la llengua i comença a alimentar-se de la seva sang fins que s’atrofia i desapareix. Llavors passa el fet pertorbador: el paràsit ocupa el lloc del que s’ha destruït i des d’allà permet a l’animal continuar menjant, continuar sent el mateix. Però ja no ho és del tot.
Des que vaig saber de la seva existència, no he pogut deixar de pensar en la quantitat de gent que parla per boca d’un altre sense saber-ho. Hi ha frases que no són nostres, però les pronunciem amb una convicció admirable. Opinions que ens habiten com si les haguéssim criat nosaltres, quan en realitat ens van ser inoculades per un informatiu, per una xarxa social, per un cap, per una por. Un creu que la llengua és l’instrument més íntim del pensament, però potser és al revés: potser el pensament no és més que un eco de llengües alienes que han anat ocupant el nostre interior amb la paciència d’aquest crustaci. Primer s’adhereixen, després s’alimenten, finalment substitueixen. I nosaltres continuem parlant.
L’inquietant, doncs, no és que existeixi aquest paràsit en el món marí. El que és inquietant és que la seva lògica sigui traslladable a l’àmbit dels éssers humans. Hi ha qui repeteix eslògans polítics com si fossin ocurrències pròpies, que reprodueix prejudicis heretats amb la naturalitat d’un reflex, que articula desitjos que en realitat no li pertanyen. Obrim la boca, i escopim una idea grapejada. De vegades em pregunto en quin moment ens deixem ocupar. Si va ser un procés lent, imperceptible, o si hi va haver un instant precís en què alguna cosa se’ns va ficar dins i va decidir parlar per nosaltres. Potser la infància és aquell instant en què les primeres veus s’instal·len. Potser la vellesa consisteix a intentar desallotjar-les. Però resulta difícil, perquè el paràsit no sempre perjudica de manera evident. Al contrari: permet continuar funcionant i llavors, amb sort, permet dir de tant en tant una cosa que no hàgim escoltat abans. Com si, per uns segons, recuperéssim la llengua.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
