Rodalies en l’era de la ‘idiorealitat’

Però no és en els grans pics d’ineficàcia on resideix la gran massa de l’emprenyament ciutadà, sinó en l’acumulació diària d’experiències negatives de les quals es responsabilitza els gestors públics. Diàriament es viralitzen vídeos i testimonis en xarxes sobre el desastre absolut del servei ferroviari. El col·lapse és objectivament constatable. Però hi ha molts altres casos en què no. Així, circulen massivament males experiències pel que fa a la seguretat, la sanitat, l’educació o qualsevol altre servei públic. Un furt a la porta de casa es converteix en inseguretat ciutadana generalitzada; una demora al centre de salut és la prova que tot el sistema sanitari és un desastre; un professor amb escassos dots pedagògics és una vara de mesurar del sistema més encertada que qualsevol informe PISA. La part és el tot, el que és micro és macro, el que és personal és col·lectiu.

L’experiència personal és un poderós filtre a través del qual s’interpreta i s’entén la realitat. El nostre món és el món; l’experiència i la mirada de cada un ancoren una realitat pròpia que, a força de compartir-la amb els altres, es creu majoritària, única. Podem dir-li idiorealitat, una realitat construïda des de l’experiència individual, legítima com a vivència, però incompleta com a explicació del conjunt. Com a tal, és inatacable, irreprotxable, irrefutable i inexpugnable davant altres realitats, que són percebudes com la veritat particular que algú ("ells") aspira a imposar.

Des d’aquesta perspectiva tancada, les dades, les estadístiques, el coneixement o la ciència passen a ser percebuts com a realitats alienes i imposades: si hi ha hagut dos robatoris al barri, la inseguretat està pels núvols, és igual el que diguin les estadístiques; si l’estiu del 84 va fer molta calor, no existeix l’escalfament global; si el metge de capçalera sempre va tard, la sanitat és un desastre; si el meu tren sempre arriba amb demora, és la millor prova que els polítics no saben resoldre els problemes de la gent. Cadascú ho explica i ho percep segons li va. El discurs tècnic, estadístic o expert fracassa en l’espai públic perquè arriba tard i malament a persones que ja han construït la seva visió del món des del cansament, l’enuig o la desconfiança.

Notícies relacionades

De com Foment va entrar en raó

Governar sense el Parlament

La idiorealitat, magnificada i agregada per les bombolles d’atenció, es converteix així en un fenomen col·lectiu que és aprofitat pels populismes de tot tipus. Fiquen una falca en les que convenen al seu discurs, les magnifiquen i les converteixen en categoria, conscients que cap discurs racional les rebatrà. Les diferents administracions, els científics, els periodistes (alguns), aquells que intenten ancorar-se a la realitat objectiva i objectivable, es desesperen: el marc comú que delimita el terreny de joc sembla haver desaparegut de la conversa. Salvar la desconnexió entre experiència i discurs real, tècnic i global és un crucial camp de batalla comunicatiu contra la desinformació.

És temptador per als racionalistes de la conversa menysprear les idiorealitats: terraplanistes, baules febles, manipulats pels extrems en contra dels seus propis interessos. És un error, perquè que l’experiència personal no sigui universal no la converteix en fake: hi ha robatoris i okupacions i llistes d’espera a la sanitat. En lloc de menysprear les sensacions i les emocions, el combat amb els populismes passa per acceptar que existeixen i que la realitat s’ha d’abordar com una suma d’idiorealitats que s’han de comprendre i refutar. Reconèixer les emocions no és concedir-los la raó, sinó admetre el seu lloc en la conversa pública. És necessari un realisme empàtic que combati la mentida sense negar el malestar. Ignorar les experiències no les dissol; comprendre-les és l’únic punt de partida per discutir-les. A Rodalies és senzill perquè el desastre és evident cada dia. En altres temes, costa molt més.