Catalunya en col·lapse

Al llarg de la història, el ferrocarril ha estat el gran vertebrador de la geografia, tant física, com humana. Dissenyar un model ferroviari ha significat planificar un model de país i d’economia, i per això mateix, també ha estat molt important com ha pesat el paper ideològic que el vertebrava. A Catalunya, la convicció que el ferrocarril significava el progrés va portar l’empresari Miquel Biada i Bunyol a encapçalar la iniciativa privada per a la primera línia de tren de la península, inaugurada el 1848, malgrat les dificultats que va patir per l’intervencionisme de l’estat. S’anomenava Compañía del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró i seria la mare d’altres companyies privades que van operar a Catalunya fins al franquisme. La darrera, la poderosa MZA, propietària de la xarxa ferroviària de Catalunya, i dirigida per directius catalans. Així doncs, des de 1848 en què es va inaugurar el Mataró-Barcelona fins al 1941 en què el Consell de Ministres de Franco va crear l’organisme públic Renfe i va nacionalitzar l’empresa catalana, el disseny ferroviari conciliava la vertebració territorial amb les necessitats econòmiques, i el resultat era una xarxa que servia al país.

Renfe ho va canviar tot. Inspirada pel furibund antirepublicà i anticatalanista Alfonso Peña Boeuf, des del primer moment va convertir-se en un instrument de domini polític centralista, allunyat del necessari esperit de servei públic. Un domini polític que també seria un enriquiment personal, perquè Renfe va esdevenir aviat una pestilent bossa de corrupció on els afectes al règim varen trobar recompensa econòmica. La mateixa Pilar Franco rebia una pensió mensual que equivaldria a la descomunal xifra de 20.000 euros al mes. Va ser així com s’implementaria un model ferroviari al servei d’una concepció d’Espanya, mal gestionat, sense planificació, ni inversió racional i farcit de corrupció. Aquest és el model heretat que ara impacta brutalment en la xarxa ferroviària catalana. La prova: la línia R1, aquella que va ser pionera a l’estat, és ara la que corre més perill. Havia de ser capdavantera del creixement econòmic de Catalunya, i ara pateix davant el risc que el proper temporal soscavi les vies. Ni estable, ni puntual, i ara ni tan sols és segura. Només cal recordar que, malgrat la seva importància al sud europeu, Barcelona és la ciutat més gran d’Europa amb les pitjors connexions ferroviàries. De la potència de 1848 a la decadència del 2025. Decadència que ens porta al col·lapse. Pel camí, el model franquista, la seva persistència en democràcia i el llistat ingent d’incompliments, estafes, manca d’inversions i ineptitud dels diferents governs espanyols que han castigat criminalment la xarxa ferroviària catalana. Governs la majoria socialistes, atès que el PSOE ha governat més anys que el PP i els incompliments més flagrants d’inversió es van produir a l’època de Zapatero. Només cal recordar que el Pla de Rodalies 2008, pactat amb ZP després del desastre dels esvorancs a Bellvitge, només va ser executat en un 15%. De les promeses, als incompliments: l’eterna lletania de l’Estat amb Catalunya.

Notícies relacionades

Sánchez volia Síria i ha tingut Sòria

Trens sota la pluja

La darrera estafa ve de la mà del pacte Sánchez-Junqueras per crear l’empresa mixta Rodalies de Catalunya. Justament, l’R1 serà la primera línia traspassada, però aquí ve el parany: res no canvia. D’entrada, la Generalitat presidirà l’empresa, però la nova empresa no tindrà pressupost propi, Renfe tindrà la majoria accionarial, els maquinistes (contraris a la descentralització) tindran la darrera paraula, Adif continuarà controlant les infraestructures ferroviàries i les inversions es decidiran a Madrid. Es a dir: la Generalitat no podrà prendre cap decisió sense el permís de Renfe, Adif i els maquinistes, i sense la voluntat del govern central. Cap canvi de model, a excepció del maquillatge retòric per a vendre fum electoral. Mentrestant una xarxa ferroviària deteriorada, inoperant i que ara ja sabem que també és perillosa.

I tot això passa amb els socialistes governant l’Estat, la Generalitat, tres dels quatre ajuntaments cabdals i la majoria de grans ciutats metropolitanes. Un total de 400.000 usuaris diaris d’una xarxa infradotada, impuntual i perillosa que està en mas del PSOE. Difícil de sostenir que la culpa la té el mal temps.