Caos ferroviari
La gestió de la quotidianitat
Els incidents a Rodalies i el col·lapse recurrent d’infraestructures viàries a Catalunya no són un episodi aïllat ni una concatenació d’infortunis. Són un exemple de la dificultat dels governs contemporanis per gestionar la quotidianitat. La política tendeix a concentrar-se en l’excepcional –grans reformes, anuncis estratègics, plans de xoc–, però la legitimitat es construeix en el terreny del prosaic: que els trens circulin, que les carreteres siguin segures, que l’aigua arribi a les llars. I quan això falla, el descrèdit institucional s’accelera, perquè la ciutadania jutja l’acció pública des de la seva experiència quotidiana.
Fa un any, Catalunya travessava una sequera que va obligar a aplicar restriccions extremes. Llavors es va evidenciar que, durant anys, s’havien postergat projectes estratègics, com les dessaladores, que haurien permès esmorteir l’impacte d’un fenomen perfectament previsible en un context de canvi climàtic. Avui, de manera paradoxal, el problema ja no és l’escassetat d’aigua, sinó l’excés de pluges.
De nou, la meteorologia actua com a detonant, però no com a causa última, provocant accidents ferroviaris, interrupcions del servei i col·lapse d’infraestructures viàries. Les pluges intenses no són un fenomen inesperat; ho és que sistemes crítics no estiguin preparats per suportar-les amb un mínim de resiliència. Quan una xarxa ferroviària –i viària– falla de manera reiterada davant successos climàtics relativament predictibles, la causa no és la fatalitat, sinó dèficits de previsió, inversió i manteniment.
Notícies relacionadesAquesta incapacitat per gestionar la normalitat –fins i tot davant episodis excepcionals però previsibles– revela un greu problema de la governança contemporània. Els governs operen sota lògiques de curt termini, condicionats per calendaris electorals, restriccions pressupostàries i una creixent fragmentació competencial. Unes circumstàncies que converteixen el manteniment en una cosa poc rendible políticament, quedant relegat fins que la seva absència es manifesta en forma de fallada del sistema. A què s’afegeix una arquitectura institucional complexa que dilueix responsabilitats, com en el cas de Rodalies, on la superposició competencial facilita l’atribució creuada de culpes, però dificulta una rendició de comptes efectiva, una cosa del tot irrellevant per al ciutadà que només aspira a desplaçar-se amb normalitat.
I en aquest context, l’única administració que sembla funcionar a la perfecció és la tributària. Justament la que no presta serveis al ciutadà, sinó que se serveix d’ell. L’eficient puntualitat en el cobrament d’impostos contrasta amb la precarietat en la prestació de serveis, circumstància que alimenta la percepció d’asimetria: l’Estat exigeix amb rigor però respon deficientment. Una dissonància que erosiona la confiança institucional i reforça una visió de l’Estat com a aparell extractiu més que com a garant del benestar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
