Expresidents, tràfic d’influències i ‘lobby’
Persisteixen zones grises en què costa distingir entre representació legítima d’interessos, assessorament estratègic i influència indeguda. I aquesta és la veritable qüestió de fons del cas Zapatero
El projecte de llei de transparència i integritat de les activitats dels grups d’interès, que preveu un registre de ‘lobbies’, fa anys que està bloquejat per falta de consens polític
La imputació de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero en el denominat cas Plus Ultra situa en el centre del debat una qüestió que Espanya fa anys que obvia i que té a veure amb l’escassa regulació de la influència política i econòmica. Segons la interlocutòria de l’Audiència Nacional, Zapatero hauria utilitzat la seva capacitat d’interlocució política i institucional per afavorir determinats interessos empresarials vinculats al rescat públic de l’aerolínia Plus Ultra i la investigació sosté, provisionalment, que aquestes actuacions podrien haver estat orientades a afavorir determinats interessos econòmics mitjançant relacions polítiques privilegiades, motiu pel qual el jutge investiga possibles delictes de tràfic d’influències, organització criminal i falsedat documental.
El cas –més enllà de l’impacte polític i del desenllaç judicial– resulta especialment rellevant perquè obliga a delimitar una frontera que a Espanya continua sent difusa, tant en termes jurídics com polítics, la que separa la representació legítima d’interessos del tràfic d’influències, dos conceptes que solen confondre’s en el debat públic, especialment quan hi intervenen antics responsables públics amb capacitat d’accés privilegiat a les institucions.
El tràfic d’influències consisteix a utilitzar relacions personals o aprofitar-se de posicions de poder per influir indegudament sobre decisions públiques en benefici propi o de tercers, i la clau no és l’existència de contactes polítics, sinó l’ús privilegiat d’aquestes relacions per condicionar la imparcialitat de la decisió pública. El lobbisme, en canvi, és l’intent legítim d’empreses, sindicats, associacions o consultores d’influir sobre governs i parlaments en l’elaboració de normes i en el resultat de les polítiques públiques mitjançant la defensa d’interessos concrets i l’aportació d’informació tècnica. Es tracta d’una activitat pròpia de les democràcies contemporànies i, en molts casos, està regulada amb diferents nivells d’intensitat, de manera que la qüestió no és l’existència de grups d’interès, sinó la falta de transparència sobre com actuen, a qui representen i quina relació mantenen amb els responsables públics.
Notícies relacionadesPrecisament perquè la legitimitat de l’activitat d’influència depèn de l’existència de regles clares i mecanismes efectius de transparència, el cas Zapatero resulta especialment significatiu, al posar de manifest dos dèficits regulatoris que Espanya arrossega des de fa anys. El primer és l’absència d’un veritable estatut dels expresidents del Govern, ja que hi ha normes disperses sobre incompatibilitats o qüestions protocol·làries, però no una regulació clara sobre les seves activitats privades ni sobre les obligacions de transparència vinculades a tasques d’assessorament o intermediació. El segon és la falta d’una regulació estatal completa sobre lobbies i grups d’interès perquè, tot i que durant l’última dècada s’hagin registrat avenços parcials en transparència i algunes comunitats autònomes, com Catalunya, hagin desenvolupat registres de grups d’interès i mecanismes d’empremta normativa per fer públiques reunions i aportacions durant l’elaboració de normes, el marc regulatori continua sent fragmentari i poc exigent. A més, el projecte de llei de transparència i integritat de les activitats dels grups d’interès, que preveu un registre obligatori de lobbies, obligacions de transparència, codis de conducta i un règim sancionador, porta anys bloquejat per falta de consens polític.
El resultat és la persistència de zones grises en què costa distingir entre representació legítima d’interessos, assessorament estratègic i influència indeguda. I aquesta és la veritable qüestió de fons del cas Zapatero perquè posa de manifest les dificultats per regular amb transparència una activitat inherent a les democràcies contemporànies, especialment quan hi intervenen antics dirigents polítics amb accés directe als centres de decisió i on, precisament per això, resulten imprescindibles regles clares i mecanismes de control.
