La política espanyola travessa una situació de bloqueig agreujada pels últims escàndols que afecten el Govern. Pedro Sánchez troba creixents dificultats per aconseguir sostenir una majoria operativa, mentre que Alberto Núñez Feijóo continua sense reunir els suports necessaris per convertir-se en una alternativa.
La principal dificultat de Pedro Sánchez, no obstant, no és la corrupció, sinó la governabilitat. La fragmentació parlamentària i la dependència d’una majoria heterogènia limiten la seva capacitat d’acció, com reflecteix l’absència de Pressupostos Generals de l’Estat. Els escàndols que afecten l’entorn del PSOE i del Govern han agreujat aquesta fragilitat i alimentat els dubtes sobre la continuïtat d’una legislatura que alguns socis, com el PNB, consideren esgotada i que no s’ha d’estendre més enllà del 2026. Davant aquesta situació, l’estratègia socialista passa per resistir. Ni eleccions anticipades ni qüestió de confiança. El PSOE atribueix les acusacions a una operació per desallotjar-lo del poder i reivindica per justificar la seva continuïtat l’evolució dels principals indicadors econòmics. No obstant, aquest discurs conviu amb una realitat social més complexa, com ha posat en relleu el Consell Econòmic i Social en la seva Memòria sobre la situació socioeconòmica i laboral d’Espanya 2025.
El PP, al seu torn, sembla confiar que l’Executiu acabi caient com fruita madura, limitant-se a esperar que el desgast de Sánchez precipiti el final de la legislatura. Feijóo ha consolidat el Partit Popular com a primera força política, però continua sense resoldre el principal problema que arrossega des de les eleccions generals: la dificultat per articular una majoria alternativa. La dependència de Vox dificulta atraure potencials socis com el PNB o Junts, decisius per decantar la balança. I si bé una moció de censura tindria escasses possibilitats de prosperar, li permetria reforçar el seu perfil com a alternativa i traslladar al Congrés el debat sobre la viabilitat de la legislatura.
Notícies relacionadesEl resultat és una legislatura cada vegada més difícil de sostenir. El desgast del Govern no ha generat una majoria alternativa i l’oposició continua sense disposar dels suports necessaris per substituir-lo. Lluny de ser innòcua, aquesta situació prolonga la paràlisi institucional, alimenta la polarització i erosiona la confiança ciutadana.
Però les responsabilitats no són simètriques. Tot i que l’oposició no hagi aconseguit construir una majoria de govern, correspon a l’Executiu afrontar una situació en què cada vegada resulta més difícil acreditar una majoria parlamentària estable. Parapetar-se en l’absència d’una alternativa viable no resol el problema. Tampoc fer-ho apel·lant a l’argument que no s’han de convocar eleccions per evitar que governin els adversaris. En una democràcia parlamentària, la legitimitat d’un govern descansa en la seva capacitat per reunir i mantenir els recolzaments necessaris per governar, no a evitar que d’altres ho facin.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
