Aquest clamorós silenci

Un d’ells és un vídeo gravat el passat dia 9 davant del Centre Mèdic Forense Kahrizak de Teheran, on centenars de cossos de manifestants assassinats omplen l’esplanada, mentre una munió de persones cerca desesperadament els seus familiars caiguts. Les notícies parlen de 400 cadàvers només a Kahrizak, però ningú no pot donar un nombre mínimament precís de víctimes arreu del país, per bé que les xifres més conservadores s’enlairen, a hores d’ara, cap els quatre mil. "Trets directes al cap dels joves", informa el mitjà @IranIntl_En, que acostuma a tenir la informació més confiable, però les manifestacions no només no s’aturen, sinó que són tan massives que ja es considera la revolta més important des de l’arribada dels aiatol·làs el 1979. El règim està desplegant totes les seves forces repressives, des dels diversos cossos policies, fins a la guàrdia revolucionària, passant per la temible força paramilitar Basij, formada per voluntaris de paisà, sense placa, ni uniforme, que entren a les manifestacions a peu o en moto, armats amb pals, porres i armes de foc real. Van ser els botxins de la revolta del 2022, l’espurna de la qual va ser l’assassinat de la jove kurda Mahsa Amini, estomacada fins a la mort per la policia religiosa per no portar "adequadament" el hijab. Iniciada pels comerciants del Gran Basar del districte de Felestin, arran de la caiguda dramàtica del rial, que va arribar al deliri dels 1.470.000 milions per dòlar, ben aviat va mutar en una protesta general que unia la crisi econòmica amb la lluita política contra el règim. En aquests moments, la revolta és completa a tot el país i la repressió desaforada del règim ha entrat en la seva fase més letal.

Mentre el clam dels iranians revoltats esdevé un crit eixordador, la resposta d’Occident bascula entre la tebiesa política i el silenci clamorós dels mitjans, a banda de la iniquitat d’una esquerra que només es mobilitza si poden culpar els americans o els israelians de qualsevol maldat. "No jews, no news", s’apliquen els Pablo Iglesias de torn, en les seves exaltacions justicieres, i mai no hi són en la defensa de les causes que no entren en el seu cànon ideològic. Ans al contrari, en aquests casos es posen al costat del botxins. Ahir mateix Mélenchon, el líder de l’esquerra francesa, clamava per l’alliberament del dictador Maduro, indignat amb els perversos ianquis, però ni una sola paraula sobre la revolta dramàtica dels iranians.

Notícies relacionades

Sánchez i Feijóo pugnen per Catalunya

Nacions Tolides

Més enllà d’aquesta esquerra cada vegada més tronada i reaccionària, cal preguntar-se pel capteniment de la premsa, tan exacerbada en altres ocasions i ara tan indiferent. L’exemple més brutal és TV3, que literalment va embogir durant la guerra de Gaza (amb la informació més esbiaixada de tot Europa), i ara practica una indiferència indignant. Per què la premsa occidental no posa els seus ulls al que passa a l’Iran? Perquè no sap com actuar quan es tracta de l’islam. Ho afirmava en una reflexió molt lúcida l’advocada iraniana Ahmineh Dehbozorgi: "Els mitjans liberals occidentals ignoren la revolta iraniana perquè explicar-la obligaria a admetre el que volen evitar desesperadament: el poble iranià s’està rebel·lant contra l’islam mateix, i aquest fet trenca el marc moral a través del qual aquestes institucions entenen el món". Aquest és el punt. Els iranians no estan lluitant, sota risc de morir, contra una crisi econòmica. Estan lluitant contra un sistema clerical islàmic que tracta la llibertat com un crim, i l’ataca en tots els seus aspectes: els hàbits, la família, les dones, els costums, l’economia. És contra l’islam ideològic que lluiten els iranians, però lluny d’entendre-ho en termes ideològics, Occident racialitza l’islam i el converteix en una mena d’identitat racial, uniforme i intocable. Al capdavall, per poder parlar del que passa a l’Iran haurien de saltar-se la norma que s’han autoinflingit: no es pot criticar l’islam. I quan els iranians ho fan i s’hi revolten, no entenen, no saben, no informen.

És l’Iran, és la revolta, és la lluita antiga, secular, tràgica per la llibertat, als carrers de Caracas o als de Teheran, com deia Camus, la única lluita que realment té sentit.