Catalunya proposa, però...

I, com el 2009 –no és, doncs, res nou–, la iniciativa ha partit del Govern català –llavors, el tripartit de José Montilla amb ERC i ICV va pactar els principis amb el president Zapatero– i ara el PSC, que governa la Generalitat, i ERC, que va pactar la investidura de Salvador Illa a canvi d’un finançament especial per a Catalunya, l’han negociat amb Pedro Sánchez.

Res de gaire nou sota el sol perquè l’Estat autonòmic –al qual va donar llum verda la Constitució– no hauria nascut sense les pressions del PNB –que va aconseguir el concert per precedents històrics– i dels partits catalanistes: CiU, PSC, ERC i PSUC. Convé no oblidar-ho, quan García-Page i el PP lamenten que la iniciativa sigui catalana. Tot i que ara Oriol Junqueras ha tingut el seu moment de glòria, perquè és el líder independentista que ha acabat optant per negociar la governabilitat postprocés de Catalunya i Espanya.

Que el PSC i ERC, dos partits oposats respecte al futur de Catalunya, s’hagin posat d’acord per a un sistema de finançament autonòmic que hauria de durar fins al 2032 és un factor d’estabilitat tant per a Catalunya –un pas més cap a la normalitat– com per a Espanya. A Catalunya pot, a més, propiciar, junt amb altres requisits, l’aprovació dels pressupostos del 2026. Però necessitarà ser aprovat per les Corts i no serà gens fàcil. Requeriria que finalment el PP no el tombés –tot i que no l’aprovi–, o que Junts el votés, malgrat que hi hagi reaccionat en contra. A Catalunya, tot i que es demani més –vet aquí la posició de Foment, que té bones relacions amb Junts... i amb el PP– serà difícil oposar-se a rebre 4.700 milions extra amb un sistema amb dosis d’ordinalitat, que no quedi cap comunitat preterida en el que rep respecte al que aporta.

El finançament de 21.000 milions més prové, bàsicament (16.000 milions), d’un augment de la participació de les autonomies en l’IRPF (del 50% al 55%) i en l’IVA (del 50% al 56,5%). És raonable, perquè les autonomies afronten una gran part de la despesa social (salut, educació...). I Catalunya se’n beneficiarà més, perquè optarà per l’IVA que paguin les seves pimes (altres autonomies també podrien fer-ho, però els seria menys rendible) i per la seva participació més elevada, juntament amb el País Valencià i Múrcia, en el fons de 1.000 milions contra el canvi climàtic.

Però l’aprovació està en l’aire. Les comunitats del PP en sortirien beneficiades perquè Andalusia és la que rebria més diners extres (4.846 milions) i el País Valencià (3.669) deixaria enrere l’infrafinançament actual. Però la ruptura total entre Sánchez i Feijóo –la gran xacra de la legislatura– fa molt difícil que el PP passi del no a l’abstenció. Així, l’aprovació del model estarà també, com tantes altres coses, en mans dels set diputats de Puigdemont. El seu vot en contra –juntament amb el PP i Vox– que Catalunya rebi 4.700 milions més no serà fàcil d’explicar. Però Junts ha trencat el pacte d’investidura i pateix l’assetjament electoral de Sílvia Orriols. Junts baixa a les enquestes (a la Generalitat i al municipi barceloní), mentre que ERC –més realista i amb un líder barroc, però resilient– tendeix a recuperar-se de la seva caiguda en les últimes eleccions catalanes. ¿Què acabarà decidint Puigdemont, que encara no té l’amnistia aprovada al legislatiu?

Notícies relacionades

Del diagnòstic a la febre

Trump: ¿el rei despullat?

Dotze anys de retard són un absurd, però el fons de l’assumpte és que en un Estat autonòmic és difícil avançar si els dos grans partits –que manen al Govern central i a la majoria de les autonomies– no aconsegueixen acords mínims. I el mal no és pas d’avui i prou.

No sap ningú què passarà, perquè la legislatura sembla esgotada, però és indubtable que –altres qüestions rellevants a banda– apujar la participació de les autonomies en l’IRPF i en l’IVA és obligat per millorar un sistema de finançament autonòmic que no pot quedar immobilitzat en el que es va fixar en el molt llunyà 2009. n