Lleó XIV, ¿el Papa que acompanya?

Recordo vagament que Pius XII em semblava una estàtua de sal i que l’elecció de Joan XXIII va ser acollida pels joves de llavors com una saludable entrada d’aire fresc. L’Església s’havia d’obrir al món amb el Concili Vaticà II. I el papa Montini (Pau VI) va seguir aquest impuls. A Espanya va influir molt en la Transició amb el cardenal Tarancón, a qui els ultres volien fer afusellar. Però fer aterrar l’Església al món modern era una assignatura que costava de rosegar.

I el seu successor, després de l’efímer Joan Pau II (1978-2005), el papa polonès que va veure com els sindicats catòlics batien el comunisme a la seva terra, va ser un líder de masses. Durant el seu pontificat es va veure que el cristianisme, malgrat Galileu i la Inquisició, s’havia sabut adaptar als temps millor que la dictadura del proletariat de Lenin. Hi ha certa esquerra que encara ho nega. I així li va.

Però Wojtyla també va significar una orgullosa marxa enrere. ¿Trento contra el Vaticà II? Crec que, llavors, gran part de l’opinió il·lustrada es va separar tant de Moscou com de Roma. I a Espanya –reflexió que em va fer l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer– vam passar de Tarancón amb Montini a Rouco Varela amb Wojtyla. I amb Aznar. I quan Ratzinger, en un gest inèdit, va renunciar al papat, la marxa enrere ja patia una aguda erosió de materials.

Per això, el 2013, el conclave va elegir Bergoglio, obsessionat amb el fet que l’Església redimís el món amb la justícia social. Però amb accent peronista, amb un voluntarisme que nega les realitats socioeconòmiques.

Des de fa un any, tenim el papa Prevost, un nord-americà prudent, que ha viscut molts anys al Perú i que va ser fet cardenal pel papa Francesc. Va sortir elegit per algun consens entre els cardenals progressistes i els moderats. Res de tornar enrere, però prudència, i evitar la divisió de l’Església. ¿I què més?

Le Figaro, diari conservador parisenc, ha dit que Lleó XIV s’ha definit en la visita a Espanya. La meva impressió és que no estem davant d’un papa que vulgui imposar al món les seves creences, sinó que –sense renunciar-hi– el vol acompanyar –i potser orientar– en un moment molt complicat. Quan les il·lusions democràtiques xoquen amb l’intent d’imposar per la força bruta un nou ordre mundial, amb una gran polarització política, amb el rebuig dels diferents que molt sovint són immigrants forçats, pel canvi climàtic, per la incògnita de la intel·ligència artificial... I amb la decepció social. El món està lluny de ser perfecte i, fins i tot, pot ser que vagi en la direcció equivocada. El progrés ja no és inqüestionable.

Agraeixo a Lleó XIV no haver-me sentit renyat, com passava amb Wojtyla, Ratzinger o Francesc. Ha defensat amb convicció el dret a la vida i a viure "fins que toqui", però sense sermonejar els que dubten o pensen una altra cosa. I ha eludit expressament els crits de guerra de l’avortament o l’eutanàsia. Sí, ha insistit en les seves conviccions, que creu que han de ser les dels catòlics, però sense prepotència.

No condemna els no creients ni vol doblegar-los. Sembla que vol acompanyar el món perquè sigui una mica millor. Per això el "no a la guerra" d’un conciutadà de Trump. Per això, també, el seu rebuig de la polarització i de les "paraules feridores". I per això la seva defensa de "l’acollida", perquè els immigrants són éssers humans.

Notícies relacionades

Un patrimoni compartit

Calor a les aules

Un article ha de simplificar. L’essència del missatge de Lleó XIV està en les seves paraules a Montserrat, un símbol mil·lenari de Catalunya, quan va afirmar amb veu forta: "Gràcies, Catalunya, per haver acollit tanta gent de països tan diferents".

I els molt polaritzats parlamentaris el van aplaudir unànimement set minuts quan, dilluns, va dir al Congrés una cosa semblant. ¿Caldrà tornar a creure en els miracles?