Puigdemont encara és l’elefant

El PP i Junts poden votar junts contra la congelació de lloguers, o les 35 hores, però d’això a recolzar una investidura de Feijóo hi ha un abisme. Junts creu que amb Feijóo –i més depenent de Vox– la llei d’amnistia mai s’aplicaria. I l’ambició política –i personal– de Puigdemont passa per tornar a Catalunya.

L’endemà, Sánchez va afirmar que presentaria els Pressupostos del 2027, que la llei d’amnistia seria aviat efectiva i que retrobaria la majoria de la investidura –amb Junts– per aprovar tant el nou finançament autonòmic com els Pressupostos. El probable és que tots dos s’equivoquin sobre Puigdemont, però el cert és que fins que hi hagi eleccions –per simple aritmètica parlamentària– els set diputats de Puigdemont segueixen amb la paella pel mànec.

Però ¿quin és el futur de Puigdemont? Les eleccions espanyoles del 2023 el van fer imprescindible, però després les coses no li han anat bé. Primer perquè Junts, segona llista, va perdre davant el PSC les eleccions catalanes del 2024. I després Salvador Illa va ser investit amb un pacte amb ERC. I el tripartit català s’ha anat consolidant, fins al punt que votaran junts els pròxims pressupostos catalans.

Amb l’entesa amb Foment, Junts ha tombat iniciatives "esquerranes" del Govern Sánchez-Yolanda, però ha anat perdent centralitat a Catalunya. Les enquestes diuen que el PSC es manté, que ERC puja per ser més pragmàtica, i que Sílvia Orriols –un independentisme que prioritza el rebuig de la immigració– irromp i pot fer-li perdre vots. En unes hipotètiques eleccions catalanes algunes enquestes situen Junts en quarta posició, després del PSC, ERC i Aliança. I els exabruptes de Míriam Nogueras al Congrés tampoc l’ajuden a recuperar l’estima dels electors possibilistes de Pujol.

Però no exagerem. Les primeres eleccions no seran les catalanes sinó les municipals. I Junts té un gran fons d’alcaldes, molts venen de CDC, que poden sumar més que la irrupció d’Aliança en algunes comarques, però amb penúria d’alcaldables. I a les espanyoles, Orriols no jugarà.

Puigdemont té doncs cartes, però ha de decidir si vota –pot ser decisiu– el nou finançament autonòmic pactat per Sánchez i el tripartit català. ¿El beneficiaria fer fracassar una de les reivindicacions històriques de Catalunya? I hi ha símptomes d’esgotament. És difícil liderar amb la mirada fixa al 2017 i des de Waterloo. Un cas clar és el de Barcelona. En les municipals del 2023 Puigdemont va impulsar la candidatura de Trias i va tenir un gran èxit perquè va guanyar –tot i que després Collboni va ser alcalde– ajuntant el vot independentista, el convergent de sempre i el conservador contra Colau. Hi va haver meses en què Trias va quedar primer i en les legislatives –poc després– va guanyar el PP. Trias li va dir que no es podria presentar perquè els ultres de Junts s’hi oposarien i Puigdemont va contestar: "Tu preocupa’t de guanyar, que del partit ja me n’ocupo jo". I si Trias hagués sigut alcalde, les coses li haurien anat millor.

Notícies relacionades

Educació sense més bloquejos

Límits de la superioritat russa

No va ser així. I ara, a un any de les municipals, Puigdemont no té candidat a Barcelona. Artur Mas li ha dit que no i el seu reserva, Josep Rius, s’ha retirat perquè no es vol arriscar a una derrota en les primàries que ha forçat Jordi Martí Galbís, l’actual líder municipal, amic de Trias, però sense màgia. Ara Junts té primàries i quatre candidats. Però, al contrari que el 2023, no hi ha al darrere cap estratègia. ¿Puigdemont ha perdut reflexos?

Amb el Congrés actual, Puigdemont encara és l’elefant. Però a Catalunya la seva estrella no és la mateixa. El temps i la distància no perdonen. Per això l’amnistia –poder tornar a Catalunya– és la seva única prioritat.