Veneçuela, la cara i la creu

Tot el que està passant a Veneçuela permet tantes anàlisis que és ideal per practicar l’exercici d’escriure, sobre el mateix tema, articles contradictoris, i tots amb raons solvents.

Des de la mirada anti Trump, els arguments són poderosos; no endebades l’acció militar contra el règim de Veneçuela s’ha saltat totes les normes del dret internacional, i ni tan sols és equiparable a altres accions polèmiques, com la invasió de l’Iraq o la de Panamà. L’operació Absolute Resolve de Trump sobre Maduro ha anat més enllà de l’operació Just Cause, amb què Bush va envair Panamà el 1989 i va detenir el general Noriega, per cert amb els mateixos càrrecs de narcotràfic i crim organitzat. Els que consideren que aquest mascle alfa de la política –“l’home fort”, que deia Harari– s’ha carregat l’esperit de la Carta Atlàntica, que Churchill i Roosevelt varen acordar el 1941 i que seria la base del dret internacional modern, tenen raó.

Però també tenen raó els que consideren que la legalitat internacional nascuda després de la Segona Guerra Mundial és una ficció que equipara jurídicament les democràcies amb règims criminals. Només cal pensar en l’Iran o en l’Afganistan o, no cal dir, en Rússia, que, ocupant Crimea i envaint Ucraïna, reforça el seu paper estratègic, per entendre que l’ordre internacional és una autèntica broma. Aquesta és la gran fallida de l’ONU, convertida en un escenari dantesc que blanqueja les pitjors dictadures i les iguala als estats de dret. El cas de Veneçuela és de manual. Què fer amb un règim que roba literalment les eleccions, reprimeix brutalment els opositors, empobreix el país fins a l’extenuació i esdevé la pista d’aterratge de xarxes criminals? És evident que Veneçuela és un país ocupat, però sobretot per iranians, cubans i russos, amb la Xina fent la viu-viu, i tots ells desestabilitzant la regió, i amenaçant directament els interessos americans. Alhora, cap institució que vetlla per l’“ordre internacional” no ha servit per a res més que mantenir la impunitat del règim. Des d’aquesta perspectiva, la detenció de Maduro és una excel·lent notícia que han celebrat milions de veneçolans arreu del món. Si més no, obre les portes a escenaris esperançadors. Al capdavall, era Maduro qui es carregava de ple la legalitat internacional, i no semblava que es pogués aturar per cap altra via que no fos l’expeditiva: havia quedat clar que les urnes se les passava pel folre.

Notícies relacionades

Sense figures retòriques

Any de reptes europeus

Aleshores, cal acceptar que Trump actuï com el xèrif de la regió? No, i sí. És a dir, és clar que no és bo que Trump exerceixi l’hegemonia mundial amb mà de ferro. I si ho fa, cal exigir que qualsevol acció, com la de Veneçuela, tingui consensos garantits i es resolgui de manera democràtica. Però també és veritat que, amb una Europa inútil en termes geopolítics, una Rússia impune i una Xina a la conquesta del món, el paper dels Estats Units és fonamental per a la defensa del model democràtic. El que no val és criticar ferotgement l’actuació de Trump, però no haver fet res per impedir la dictadura bolivariana. De fet, cal recordar que molts dels que ara el demonitzen han callat o han justificat o aplaudit la brutalitat del règim de Maduro. Al capdavall hem de saber en quina banda del món ens situem, amb un mapa geopolític que repeteix les aliances de la guerra freda.

Un apunt final. Tot és massa boirós per especular sobre com seguirà el procés i algunes notícies, com el rebuig inicial a María Corina Machado, semblen desconcertants. Tanmateix, si són certes les informacions, resulta intel·ligent iniciar la transició amb les restes del règim, per evitar qualsevol situació violenta. Aquí sembla que els americans han après dels errors de l’Iraq quan varen destruir completament l’Administració de Saddam Hussein i abocar el país a un escenari caòtic. El procés hauria de ser en diverses fases: una primera transició amb Delcy, per garantir la continuïtat administrativa, mantenir oberts els canals amb els sectors durs i evitar el caos; una segona, en què l’oposició hauria de poder participar en les estructures de poder amb tècnics, administratius i lideratges, i una tercera, en què es convoquessin eleccions democràticament garantides. Edmundo i María Corina al final, i no a l’inici de la transició, per evitar el desastre.