Concert de Cap d’Any
Llum i ombra en la ‘Marxa Radetzky’
El director de orquesta Riccardo Mutti (d) durante el Concierto de Año Nuevo de la Filarmónica de Viena este miércoles. EFE/ Dieter Nagl/Filarmónica de Viena
El Concert d’Any Nou del 2026 va deixar una imatge per al nostre imaginari. El descarat director canadenc Yannick Nézet-Séguin va decidir començar la Marxa Radetzky des de la platea, trencant d’un sol gest dècades de coreografia immutable. No va ser només una anècdota simpàtica ni un caprici escènic: va ser un missatge. En el ritual potser més conservador del calendari cultural europeu, algú es va atrevir a dir que la tradició també es pot moure. L’efecte va ser immediat: un impacte mediàtic global i una sensació compartida d’estar veient una cosa que no estava prevista. Havíem acceptat des de sempre que aquest concert és intocable, gairebé litúrgic, condemnat a repetir-se com una cerimònia d’autocomplaença europea. I malgrat la direcció moderna del director canadenc, la música no va perdre solemnitat, l’orquestra no es va ressentir, el món no es va aturar. Nézet-Séguin va dirigir amb una energia gairebé física, suant, respirant amb els músics, allunyant-se de la imatge distant i cerimonial que sol dominar el podi vienès. Fins i tot la seva vestimenta, més moderna, sense corbata i amb ornaments més propis de l’oest americà que d’una tradicional sala de concerts, semblava remarcar la idea que el respecte a la tradició no exigeix immobilitat, i que la música clàssica no és una vitrina, sinó un acte viu.
No obstant, quan algú innova en un espai semisagrat com és la Goldener Saal del Musikverein, les conseqüències van més enllà de la fogonada que caracteritza les xarxes socials. Perquè el gest, tot i que sigui sense voler-ho, obre una esquerda, per on es colen preguntes incòmodes. Si tot pot canviar, ¿per què hi ha coses que continuen intactes? I sorgeixen preguntes inevitables: ¿per què cap dona ha dirigit encara el concert de música clàssica més vist del planeta? ¿De veritat no hi ha una directora capaç de fer-ho o és que l’únic que falta és la voluntat d’assumir el canvi? Els interrogants assoleixen també el públic que, des de la platea, es mostra al món. La imatge elitista, homogènia i envellida de la sala, més pròpia de l’imperi austrohongarès que d’una societat del segle XXI, contrasta amb l’Europa real, diversa i molt més mestissa.
Perquè el que s’ha constatat és que celebrem la innovació quan és elegant i controlada, però ens incomoda quan assenyala les nostres vergonyes. El gest de Nézet-Séguin ha servit per obrir un camí de renovació en un dels actes més petrificats d’Europa, però alhora ha remarcat tot el camí que queda per recórrer. Ara que la ultradreta cutre, des d’Elon Musk a Aliança Catalana, somia amb un món impossible i racista d’homes rics blancs i poderosos, actes tan simbòlics com el Concert d’Any Nou haurien de servir justament per avançar en la direcció contrària. Fins que no vegem una dona dirigint l’orquestra i un públic molt més divers, no podrem cantar victòria.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
