Bon Nadal (o pallissa al portal)

Segons alguns, el desig nadalenc és un acte de rebel·lia que situa qui ho fa a la lliga heroica dels primers cristians clandestins

Pensava sobre què podia escriure aquesta setmana, a la terrassa del meu bar xinès de confiança i amb l’ajuda d’una cervesa, quan es van creuar just davant meu un veí de la meva finca amb un conegut del barri. El veí és un tipus jovial, que a Sant Joan baixa amb el seu altaveu bluetooth i posa la Creedence o Janis Joplin, i el conegut que saludava és l’afable amo d’una botiga de queviures pakistanesa, que regala xupa-xups als meus fills quan li compro una garrafa d’aigua. "Collons, ¡bon Nadal!", li diu el primer al segon, per després corregir: "Hòstia, és clar, Nadal no. Bé, ¡doncs bones festes! Però tu, és clar, les festes no sé, llavors...". Deixarem la resolució d’aquesta escena per al final del text, però indagarem tot seguit en el tema que planteja.

Si atenem les polèmiques en xarxes i grups de WhatsApp, aquest quadre de costums podria acabar malament. Segons alguns, desitjar "bon Nadal" és un acte de rebel·lia el 2026 que situa qui ho fa a la lliga heroica de les primeres comunitats cristianes clandestines. He vist aquests dies targetes compartides en xats que clamaven "Bones festes NO" com un ecologista diria "Nuclears NO". Una deia: "Bones festes NO. El cristià diu sense por i amb alegria: bon Nadal". Una altra: Sydney Sweeney, musa de l’alt-right, vestida de mamanoel i lletrejant b-o-n-n-a-d-a-l. Una altra: "Prou de bones festes. Aquesta no és una festa qualsevol".

En part tenen raó: el Nadal comercial (la que posa el Pare Noel al centre i inclou elfs i rens) li ha pres força lloc al Nadal cristià (amb Jesucrist, corona d’advent i estel de Betlem). Però la reacció potser és una mica desmesurada (i contradictòria, en dies de pau) si vols apallissar algú que et desitja bones festes (fórmula que no usurpa pas Nadal sinó que l’amplia: al cap i a la fi, comprèn tots els fastos: del 24 al 6, per no remuntar-nos a les saturnals romanes).

Notícies relacionades

Òbviament, Feijóo ha intentat capitalitzar el tema. En el sopar del seu partit, i en el seu missatge a les xarxes, va afirmar que calia dir bon Nadal "sense demanar perdó i sense complexos". També va dir que en aquest període "hi ha més llums que ombres", potser pensant en Vigo o el seu cap mateix: aquest lloc on els llums estan encesos, però no hi ha ningú a casa. Cal reconèixer-li la valentia, perquè si es recrea en el Blanc Nadal li trauran fotografies velles amb narcotraficants. La qüestió és que, del 2021 ençà, ressorgeix aquestes dates la notícia falsa que la UE prohibirà als ciutadans dir "bon Nadal". I des de l’any passat circula un altre que afirma que el papa Francesc volia reemplaçar el concepte de Nadal pel de Festa de la Pau. Tant hi fa que sigui mentida, perquè algú disposat a enfadar-se pel fet que els taps de les ampolles no siguin extraïbles, que no regalin Kit-kats a les escoles públiques o que algú li desitgi "bones festes" és algú capaç de tot.

De fet, tot això es cola en una de les pel·lícules de l’any, Una batalla tras otra, de Paul Thomas Anderson. La ficció, basada en una fascinant novel·la de Pynchon, planteja un grup d’activistes d’esquerra que combat els abusos comesos als EUA contra els immigrants. I retrata l’existència d’una lògia secreta de multimilionaris supremacistes blancs anomenada... El Club dels Amants de Nadal. Aquesta organització racista amb un nom tan entranyable (fins i tot s’acomiaden amb un Heil, Nick! en honor a Hitler i a sant Nicolau, preqüela de Pare Noel) pretén destruir tot el que no sigui blanc. El cas és que, a diferència d’allò de la UE o el Vaticà, això sí que té base de realitat, en grups de pressió com el Bohemian Club. Així que al final deu ser veritat que el gran debat d’aquest món imbècil no és l’habitatge o la fam, sinó dir o no dir bon Nadal. Per sort, l’escena veïnal va acabar bé. El meu veí, veient que s’embolicava amb allò de bon Nadal o bones festes per saludar el seu col·lega pakistanès, va resoldre per la via ràpida amb un "No res, fem unes birres". No sé si el seu col·lega beu alcohol o no: només sé que van entrar plegats i somrient pel portal del bar xinès. Una escena, si m’ho demanen, més nadalenca i entranyable que Els Pastorets.

Temes:

Ciutadans Nadal

Inicia sessió 0 Comentaris

I ara, ¿què?

Futur