L’ona expansiva /
Des que el 2006 les Nacions Unides van imposar sancions a l’Iran, una vegada va quedar confirmat que després de llargs anys de treballs encoberts havia començat a disposar d’urani enriquit, les mesures de contenció per part de la comunitat internacional s’havien mantingut autolimitades. També després de cada onada repressiva en la qual el règim dels aiatol·làs demostrava la seva naturalesa despietada. El risc de desencadenar un contagi regional d’abast imprevisible i que acabés tenint un impacte global va fer que el setge al programa nuclear iranià es mantingués circumscrit a les pressions diplomàtiques i econòmiques, la via promoguda per la Unió Europa, o a les operacions militars quirúrgiques impulsades i/o executades per Israel, amb rèpliques iranianes també limitades en el seu abast i durada. Tampoc algunes de les accions contra els tentacles de l’Iran a la regió, des del Líban fins al Iemen, havien desencadenat els inferns promesos per la retòrica dels aiatol·làs. Però després de l’ofensiva desencadenada aquest cap de setmana per les forces armades dels EUA i les israelianes, els presagis sobre quines podien ser les conseqüències de la guerra oberta que fins ara s’havia evitat s’han complert parcialment. El teatre d’operacions s’estén des de Xipre i el Líban fins a l’estret d’Ormuz, les borses trontollen i el preu del petroli i el gas comença la seva escalada. I no es pot oblidar que els països ara amenaçats per les represàlies iranianes, com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Kuwait, Qatar i Oman, són actors importants en els mercats financers internacionals.
La bravata de Donald Trump, anunciant que "la gran onada" encara ha d’arribar, el fet que no descarti una intervenció terrestre i l’extrema incertesa sobre si el règim en sortirà enfortit internament, serà capaç d’extremar encara l’espiral repressiva o entrarà en un procés imprevisible de descomposició obliguen a ser prudents. Una cosa és desmantellar el poder militar de l’Iran i una altra cosa desencadenar, i encara menys pilotar, una implosió a Teheran que desencadeni un procés de canvi d’un règim amb bases molt més sòlides que les del madurisme veneçolà.
El conflicte és regional, i comença a tenir la repercussió mundial que es temia. I qui sap si la que Donald Trump buscava, amb el gran pols geoestratègic amb la Xina, i no l’estabilitat de la regió, i encara menys la llibertat dels iranians, com a objectiu real. És així mateix inevitable que la guerra tingui repercussió en la Unió Europea, en el seu vincle amb els Estats Units i en la seva cohesió interna. El Govern espanyol pot racionalment ser al costat correcte a l’al·legar que es pot condemnar el règim sanguinari de l’Iran i alhora considerar que una intervenció militar com la iniciada no només vulnera la legalitat internacional, sinó que pot ser contraproduent. Però desmarcar-se de la iniciativa col·laborativa expressada per França, Alemanya i el Regne Unit vetant l’ús de les bases a territori espanyol el situa en una posició més que incòmoda, sense que es pugui esperar aquesta vegada una postura cohesionada de la UE on enquadrar-se.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
