Partitures per terra

Fa un parell de setmanes, el fill d’una amiga, que fa segon de batxillerat i estudia piano, es va presentar al concurs de solistes del conservatori superior de música, en què el premi seria tocar amb la seva orquestra. També s’hi havia presentat l’any anterior. Llavors en seleccionaven dos, i ell va quedar tercer. Aquesta vegada els pares li van recomanar que no s’hi presentés, pel descomunal esforç que comportava, atès que hauria de preparar una peça musical per a orquestra d’una hora. I mai, els últims deu anys, s’havia imposat un pianista. Però el noi, per amor al que fa, i empès per les forces de l’obstinació que aquest amor desmesurat posa en joc sempre, s’hi va presentar.

La mare va reorganitzar l’agenda per anar a veure-ho. Estava tota sola a la sala de la cambra, sense comptar els membres del jurat. El noi va començar a tocar, acompanyat per la seva professora en un altre piano. Al cap de quatre minuts a ella li van caure les partitures a terra. Van interrompre l’audició. "Juan, va ser... es tallava l’aire", em va resumir la meva amiga l’escena l’endemà. La professora les va recollir i les va ordenar. Quan van demanar al jurat si podien començar des del principi, els van dir que no. Haurien de reprendre’l en el punt en què la composició es va interrompre. És sempre un espectacle veure com una persona, després d’un contratemps, es refà, per passar de cendra a ocell. "No sé explicar el miracle de veure una persona fer una cosa amb passió", va dir la meva amiga.

Va ser impressionant, en primer lloc, veure el seu fill ajudar a recollir les partitures a la professora i dir-li que no passava res. Ella volia que se l’empassés la terra i ell treure importància de l’infortuni. Com van remuntar i van tocar malgrat tot fins al final va deixar en l’aire la segona commoció. A l’acabar, va entrar l’aspirant següent i ells van sortir de la sala. El fill de la meva amiga es va bolcar a animar la seva mentora. No volia veure-la disgustada. Sabia que ella se sentia responsable. No importava el concurs, li va dir. No havia importat mai, el que era bonic de debò era tot el temps que havien passat plegats tocant i preparant la peça.

Notícies relacionades

El senyor Vilarrubí

Senten el Rei, però no l’escolten

El matí es va encomanar inevitablement del to ombrívol i enutjós que deixen les coses que no surten com s’espera. La meva amiga va proposar al fill anar a fer un got per animar-lo, però ell va refusar per anar a l’institut, del qual s’havia absentat per acudir al conservatori. El va acompanyar, buscant a cada moment les frases que l’ajudessin a despreocupar-se pel que devia sentir la professora. "Li vas veure la cara", va dir a la mare. Era la d’una persona que patia.

Es va acabar el dia i en va començar un altre. Sempre és així. Les persones cauen i s’aixequen, sovint mentre dormen. A mig matí, la meva amiga em va posar un àudio. "Acabem de rebre un missatge de la professora que ha guanyat el concurs. Ha guanyat. Ha guanyat. És increïble, Juan. Ho volia compartir amb tu. De fet, volia compartir amb tu com va tocar. I no pas el drama. Però el drama es va convertir en protagonista. I després el drama va donar pas a això". Suposo que cal confiar sempre en la bellesa. Quan compareix, ho eleva tot.