Israel
Ben-Gvir o la banalitat del mal
La humanitat feia segles que es preguntava, de Plató a Nietzsche, sobre l’origen del mal, fins que una jove i brillant filòsofa anomenada Hannah Arendt va assistir en directe al cèlebre judici a Jerusalem contra Adolf Eichmann, un dels grans ideòlegs de l’Holocaust. Arendt se’n va adonar, escoltant Eichmann, que aquell buròcrata gris era molt pitjor que un simple monstre perquè havia convertit l’execució del mal en una cosa banal i rutinària, gairebé com una ordre burocràtica. Ningú hauria imaginat que, seixanta i cinc anys després del judici, l’Estat que es va crear per compensar aquella barbàrie tindria un dels governs que millor pot representar la banalitat del mal que tan bé va descriure Arendt. Perquè el més terrible del Govern de Netanyahu no és que estigui perpetrant en directe un genocidi, sinó que a més l’acompanyi amb una antologia infinita d’insults i vexacions diàries.
Qui millor exemplifica aquest sadisme no és ni tan sols Netanyahu, sinó un monstre anomenat Itamar Ben-Gvir, actual ministre de Seguretat Nacional d’Israel, un càrrec al qual va accedir com a líder del partit Otzma Yejudit (Poder Jueu), una associació –sent molt suaus en la definició– ultradretana, racista i xenòfoba. L’antologia de barbaritats de Ben-Gvir és inacabable, però entre les més cèlebres hi ha l’impuls del maltractament dels presos palestins a les presons, incloent-hi tallar l’electricitat o el temps de dutxa, i burlar-se a les xarxes de la fam que passen menjant un tros de pa. Ha arribat a exhibir sogues d’escanyament i són conegudes les seves constants incursions provocadores a l’Esplanada de les Mesquites i les celebracions en directe de bombardejos de població civil. La malaltia del ministre va arribar al seu zenit fa uns dies quan va liderar en directe la humiliació d’insultar i obligar a agenollar-se els integristes de la Flotilla, a qui a més va acusar de terroristes, la tàctica habitual del Govern israelià per donar cobertura als seus actes criminals. Entre els detinguts hi ha desenes d’europeus, entre els quals diversos espanyols, que van provar de primera mà la violència moral del personatge. En realitat, el menys important és de què va l’última idiotesa d’aquest psicòpata, com tampoc és gaire rellevant la indignació que l’episodi ha causat a la Unió Europea, que una vegada més acabarà plegant-se als interessos econòmics que encara actuen de salvavides d’Israel. L’únic interessant de veritat, com passava amb el nazisme, és què fem els altres quan ens trobem cara a cara amb la banalitat del mal.
Ben-Gvir, com Eichmann, com Goebbels, com Hitler, és només un pobre desgraciat, una despulla humana que en realitat no humilia ningú, sinó només a si mateix i tot el que ell representa. Però compleix almenys una valuosa funció: els que encara tenen la gosadia de donar-nos lliçons des del sionisme tenen ara l’oportunitat de recuperar algun bri de credibilitat si almenys són prou valents per condemnar l’infaust personatge. Digues-me què dius (o no dius) de Ben-Gvir, i et diré qui ets.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
